Si hi ha un concepte que des de fa segles obsessiona a la humanitat és la llibertat, aquella donzella misteriosa que ens promet una vida més justa, però que alhora ens resulta tan inabastable. Quan Eugène Delacroix va pintar el seu quadre dedicat a la revolució francesa de 1830 el va titular La llibertat guiant al poble i va representar la Llibertat al front del poble mostrant els seus pits –com a bona encarnació de Marianne, símbol de la república francesa i encarnació de la llibertat, de la igualtat i de la fraternitat– tocada amb el barret frigi i sostenint la bandera de la república. Théophile Thoré, crític d’art francès, va dir sobre ella: “És una noia del poble? És el geni de la llibertat? És ambdues coses? (…) La veritable al·legoria ha de tenir aquest doble caràcter d’ésser una figura vivent i un símbol.” Aquesta és la llibertat, encarnada en multitud de persones que han defensat l’alliberament dels pobles i que és alhora intangible i etèria!

A la seva meravellosa Cançó d’amor a la Llibertat, Lluís Llach canta:

Ni sé com, Llibertat,
hem vestit la teva imatge en el temps;
per no haver-te conegut
t’hem ofert cançons d’amor
per a fer-te un poc menys absent.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.

Llach ens ofereix una imatge molt potent: la Llibertat, empresonada per gruixudes cadenes, resta sempre a l’espera de ser alliberada per la humanitat i poder així liderar la construcció d’un món més just i solidari.

John Stuart Mill, filòsof, economista i pensador liberal anglès va escriure el 1859:

“La llibertat humana compren, en primer lloc, el domini intern de la consciència i exigeix la més absoluta llibertat de pensament i sentiment sobre totes les matèries i la llibertat d’expressar i publicar les opinions. En segon lloc la llibertat humana exigeix llibertat en els nostres gustos i en la determinació de les nostres pròpies finalitats: llibertat per traçar el pla de la nostra vida segons el nostre propi caràcter, per obrar com vulguem, subjectes a les conseqüències dels nostres actes, sense que ens ho impedeixin els nostres semblants, en tant no els perjudiquem, fins i tot quan ells puguin pensar que la nostra conducta és boja, perversa o equivocada. En tercer lloc d’aquesta llibertat de cada individu es desprèn la llibertat d’associació entre individus: llibertat de reunir-se per qualsevol finalitat que no sigui perjudicar als altres. No és lliure cap societat, qualsevol que sigui la seva forma de govern, en la qual aquestes llibertats no estiguin respectades en la seva totalitat i cap societat no és lliure completament si no estan en ella absoluta i plenament garantides. L’única llibertat que mereix aquest nom és la de buscar el nostre propi bé pel nostre propi camí, en tan no privem als altres del seu o els impedim esforçar-se per aconseguir-ho”.

A l’entorn d’aquest concepte, he tingut al llarg de tota la vida, gravat a la meva consciència, una sentència del filòsof i escriptor francès Voltaire, que vaig descobrir de molt jove i que va deixar-me una marca indeleble: “No estic d’acord amb el que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho”. Sempre que he volgut reflexionar sobre l’autèntica essència d’un lliure-pensador sense dubtar-ho ni un moment he partit d’aquesta potent frase. Respectar a l’altre fins i tot –com deia Stuart– quan creiem que la seva conducta sigui “boja, perversa o equivocada”: aquesta és la veritable essència de l’autèntica llibertat.

I no ens equivoquem: la llibertat té diferents cognoms, però sempre és la mateixa donzella a voltes encadenada, a voltes lliure i poderosa. Li direm llibertat política, de premsa, d’associació, de culte, sexual, d’expressió, llibertats civils… però sempre la trobarem en pugna amb els poders fàctics que lluiten per ocultar-la al món.

La humanitat –a la recerca eterna de la plena llibertat, que només deixa entreveure la seva imatge entre les penombres de la nit, però que mai no s’acaba materialitzant– no renunciarà mai al seu amor per tan valenta i persistent donzella i si a la fi resulta ser una utopia, haurem caminat per un bell camí.

Et deixo amb un poema de José Agustín Goytisolo, titulat Más que una palabra:

La libertad es más que una palabra
la libertad es una chica alegre
la libertad es una parabellum o una flor
la libertad es tomarse el café donde uno quiere
la libertad es una perdiz herida
la libertad es negarse a morir en una cama de hospital
la libertad es real igual que un sueño
la libertad aparece y ya no está
la libertad hay que inventarla siempre
la libertad puede ser del esclavo y fallarle al señor
la libertad es gritar frente a la boca gris de los fusiles
la libertad es amar a quien te ama
la libertad es comer y repartir el pan
la libertad es no ocupar asiento en el festín de la ignominia
la libertad a veces es una simple línea fronteriza
la libertad es la vida o es la muerte
la libertad es la ira
la libertad se bebe y se respira
la libertad es cantar en tiempo de silencio
la libertad si quieres será tuya
pero
sólo por un momento
porque cuando la tengas
se escapará riendo entre tus manos
y tendrás que buscarla y perseguirla
por las calles, ciudades, praderas y desiertos
de todo el vasto mundo
porque se deja amar únicamente por amor por ganas
porque ella
es más hermosa que una pluma al viento.

Deixa un comentari