Ben a prop respira el cel
amb la seva negror encesa
i un mar d’estrelles recull
els somnis que al vent naveguen
.
Fragment del poema Nit estelada
de Carme Cabús

Aquest bell fragment de poema ens parla de l’estranya màgia continguda en l’infinit d’estrelles que ens envolten i de com, des de la llunyania, ens expliquen les seves insòlites histories i ens murmuren els seus secrets més recòndits.

La seva desigual brillantor ens permet saber coses sobre la seva mida, la seva edat i la distància a la que es troben de nosaltres, però aquests són només els primers versets del poema que ens dediquen.

Ens va costar una mica més entendre el seu llenguatge del color. Si observem detingudament el firmament, un dia d’atmosfera ben transparent, podrem contemplar sense gaire dificultat una subtil cadència de colors entre uns estels i altres, que van del blau al vermell passant pel blanc i el groc. Els estels, amb els seus colors, ens parlen de la seva temperatura, més blava quan més alta i més vermella quan més baixa. Encara que ens pogués semblar a l’inrevés el blau indica la temperatura més alta malgrat que sempre se l’ha considerat un color fred. Per observar-ho a petita escala, només cal fixar-nos en la flama d’un encenedor per veure que en el seu cor, on la temperatura és més alta, mostra un to més blavós que més a l’exterior, on la flama és vermellosa.

Com que les estrelles joves presenten una combustió més intensa que les ancianes, el seu color ens parla al mateix temps de la seva edat. D’aquesta manera podem saber que les estrelles que presenten un color blau-violeta són les més joves i tenen una temperatura que oscil·la entre els 40.000 i els 25.000 graus Kelvin mentre que les de color vermell en prou feines estan entre els 3.500 i els 2.000 graus Kelvin. El nostre Sol, una estrella madura classificada com a nana groga, formada fa més de 4.500 milions d’anys i que presenta un saludable color groc, ens diu que es troba ja en la plenitud de la seva vida i que deu estar-se consumint a una temperatura d’uns 6.000 o 5.000 graus Kelvin. Es troba aproximadament a la meitat de la seva vida. El seu final serà lent i majestuós: conforme vagi perdent temperatura s’anirà transformant en una gegant vermella, augmentant espectacularment el seu diàmetre. Finalment esdevindrà una nebulosa planetària a l’interior de la qual es trobarà una densa nana blanca, amb la mateixa massa que tenia abans el Sol però de la mida de la Terra. El material sobrant d’aquesta metamorfosi s’escamparà pel Cosmos, convertint-se en les primeres matèries per a la formació de noves estrelles i nous planetes.

Malgrat el que podríem pensar, l’edat de les estrelles no és cronològica. El seu “envelliment” té molt a veure amb la seva mida: quan més gran sigui l’estrella més alta seva la seva combustió i més ràpid envellirà, mentre les més petites transitaran més lentament del blau al vermell. En ocasions, quan una estrella 8 o més vegades més gran que el Sol, consumeix tot el seu combustible nuclear i no disposa d’energia suficient per a suportar la seva massa, el seu nucli explota en un singular espectacle pirotècnic: per un curt període de temps, aquella estrella brilla en el cel com mai no ho havia fet, prenent el protagonisme absolut en el seu barri universal, transformada en una estrella de neutrons. La seva glòria és, però, molt efímera i poc després, en el lloc que havia ocupat, solament trobem una nova nebulosa, formada per grans quantitats de pols còsmica, llestes per a crear nous sols i nous móns… s’inicia altra cop la roda de la vida!


La matèria no es crea ni es destrueix
solament es transforma.

Antoine Lavoisier

Fa uns anys, el científic Carl Sagan va pronunciar una frase increïblement poètica, però a l’hora plena de profunda realitat: tots som pols d’estrelles. Les estrelles, al morir, escampen la seva pols còsmica, que s’agrupa formant núvols. Dins d’aquests núvols es produeixen llavors les reaccions químiques més diverses, de les més simples a les més complexes, per efecte de les forces electromagnètiques. No triguen en aparèixer molècules complexes sotmeses a constants reaccions químiques. La seva lenta condensació provocarà, amb el pas del temps, la creació de nous sols, de nous móns i, ocasionalment, l’aparició de noves formes de vida. Com va escriure Lawrence Maxwell Krauss, cada àtom del teu cos prové d’una estrella que va explotar. I els àtoms de la mà esquerra probablement provenen d’una estrella diferent dels de la mà dreta. És veritablement la cosa més poètica que sé de la física. Davant de tot això, ¿és molt aventurat afirmar que les llunyanes estrelles de l’univers i nosaltres som cosins llunyans?

Quan ens trobem de nit, sota un estol de estels brillants, i ens sentim irremissiblement atrets per l’espectacle que ens ofereixen, no cal que ens sobtem. Solament cluquem els ulls i sentim-nos u amb l’univers!


Les coses estan lligades per llaços invisibles:
no es pot arrancar una flor sense molestar una estrella.
Galileo Galilei

3 thoughts on “El llenguatge de les estrelles

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s