En algun lloc,
alguna cosa increïble
està esperant a ser descoberta.
Carl Sagan

Fa 13.700 milions d’anys va produir-se una terrible explosió còsmica, que hem vingut a anomenar Big Bang, i tota la matèria existent en el nostre univers va començar a expandir-se en les quatre direccions. El rellotge de la creació va posar-se en marxa i l’univers, com si d’un esser viu es tractés, va llançar-se a gestar galàxies a partir de grans grumolls d’energia i matèria. Recents estudis han quantificat en més de dos bilions de galàxies les que composen aquest univers… i podrien ser moltes més. I en mig d’aquest majestuós entorn es troba El Sol, una estrella nana groga que forma, juntament amb 200.000 milions d’estrelles més, una galàxia anomenada Via Làctia. Centrem força el nostre interès en El Sol perquè, dels 8 planetes que l’orbiten, hi ha un que ens interessa molt especialment: l’anomenem La Terra i és la única llar que recordem, però segons una hipòtesi existeixen prop de 3.000 milions de planetes suposadament habitables en tota la Via Làctia i tres de cada quatre estrelles de tot l’univers tenen planetes que podrien contenir diferents tipus de vida.

La Terra ha acollit diverses formes de vida, primer unicel·lulars i després cada cop més i més complexes, emergint des dels fons marins per acabar estenent-se per tot el planeta. Una d’aquestes variants ha estat la raça humana. Si estàs llegint aquestes paraules, segurament tu també deus ser membre d’aquesta raça. Sabràs, doncs, que els humans hem aconseguit una franca hegemonia per tot el planeta i, com un nen malcriat que no sap tenir cura de les seves coses, hem malmès una bona part del nostre patrimoni de manera irresponsable. Malgrat tot, una espurna de consciència transcendent ens ha portat a enlairar la mirada cap al firmament i preguntar-nos: estem sols?

La pregunta i les seves possibles respostes han anat evolucionant a través de la nostra història. Les primeres en plantejar-se aquesta qüestió van ser les antigues civilitzacions de Sumèria, la Índia i Egipte. La seva cosmologia, però, els va fer respondre a la gran pregunta afirmativament, però considerant aquesta vida extraterrestre com a déus i dimonis.

Quin gran pas va fer la humanitat quan Copèrnic va enfocar el seu telescopi al cel i ens va obrir els ulls a una nova concepció de tot plegat! El camí, però, no va ser gens fàcil per aquelles primeres veus que clamaven en el desert de les consciencies primitives: al segle XVI Giordano Bruno va postular l’existència d’un univers infinit en el qual cada estel estava envoltat per un sistema solar planetari. El pobre Giordano va acabar a la foguera!

Avui, per sort, les coses han canviat una mica. La humanitat està força oberta a qüestionar-se la existència de vida extraterrestre però les preguntes continuen sent gegantines.

¿La vida va formar-se en un únic punt de l’univers i va anar-se expandint d’una manera o altra? O es pot haver format de manera autònoma en diversos punts d’aquest bast univers? En el primer cas, el model bàsic sobre el que es construiria la vida estaria basada en el carboni, que és sobre el que està edificada tota la vida que coneixem, però en el segon cas aquesta podria basar-se en elements absolutament diferents, tant que podria fins i tot dificultar-nos la tasca d’identificar-los com a vida. Perquè… què és vida?

Si, sé que sembla una pregunta fàcil de respondre, però si llegim les paraules d’Stephen Hawking a la seva obra Breus respostes a les grans preguntes entendrem que no resulta tan senzill:

Podem definir la vida com un sistema ordenat capaç de mantenir-se en contra de la tendència al desordre, i que pot reproduir-se a ell mateix. És a dir, pot produir sistemes ordenats similars a ell, però independents.

Fins aquí genial. La definició sembla clara i senzilla, però més tard es complica la cosa…

Un virus informàtic és un programa que fa còpies d’ell mateix a la memòria de l’ordinador i les transmet a d’altres ordinadors. És per això que s’ajusta a la definició que acabo de donar de sistema viu. Com els virus biològics, és una forma bastant degenerada, perquè conté només instruccions o gens i li manca un metabolisme propi, però reprograma el metabolisme de l’ordinador o de la cèl·lula amfitriona. Algunes persones han qüestionat si els virus deurien ser considerats com a vida, perquè són paràsits i no poden existir independentment dels seus amfitrions, si bé la majoria de formes de vida, inclosos nosaltres, som paràsits, en el sentit que ens alimentem i depenem per a la nostra supervivència d’altres formes de vida.

Malgrat tot, la humanitat no renuncia al coneixement. Cerquem qualsevol forma de vida extraterrestre que ens aporti nova informació en la que basar les nostres suposicions, des de la vida bacteriana fins a una vida veritablement intel·ligent i evolucionada.

La possibilitat de contactar amb una forma de vida extraterrestre intel·ligent va originar un seriós debat entre els científics de tot el món. Al 1971 va reunir-se un significatiu grup d’aquests científics per debatre sobre com hauria de ser aquesta comunicació. L’experiència va repetir-se en diverses ocasions fins que va arribar un moment molt transcendent: per primer cop la humanitat estava preparada per a llençar a l’espai exterior dues sondes que viatjarien més enllà del nostre sistema solar. Es tractava de la Pioneer 10 i la Pioneer 11. ¿Quin millor vehicle per a transportar una salutació humana a qualsevol receptor intel·ligent de l’univers? Una placa d’or amb la nostra ubicació a l’univers i al nostre sistema solar, així com amb una mostra de la nostra aparença física va ser enviada dins d’ambdues sondes per a ser rebudes per qualsevol entitat intel·ligent que algun dia es creui amb elles.

Ja anteriorment el projecte METI tenia com a missió enviar missatges a intel·ligències extraterrestres i per fer-ho es valien de senyals de ràdio. Però quin llenguatge utilitzar? A l’any 1960 el matemàtic holandès Hans Freudenthal va crear Lincos, acrònim de Lingua Cosmica, que no era altra cosa que un metallenguatge basat en l’aritmètica, els algoritmes i els sistemes lògics, un llenguatge veritablement universal. La primera transmissió de ràdio intergalàctica va produir-se a l’any 1974 de la mà de Sagan i Drake. Després l’experiència s’ha anat repetint, enfocant diversos punts del firmament.

Tot plegat són com ampolles llençades als oceans còsmics, amb tímids missatges al seu interior, adreçats a anònims destinataris, presents o futurs. No sabem si mai toparan amb ningú, però la simple idea que això pugui passar resulta d’allò més excitant, no creus?


L’esperança
és el somni de l’home despert.
Aristòtil

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s