Volia pujar a dalt, fins al meu pis, fins al meu terrat,
fins a les balances i tocar-les tot passant.
Mercè Rodoreda a La plaça del diamant

La Colometa, la immortal protagonista de La plaça del Diamant no podia passar per davant d’unes balances, marcades a la paret de la seva escala per algun autor anònim, sense deixar que els seus dits les resseguissin per uns moments… era un senzill gest que li donava un xic de la seguretat, li retornava l’equilibri!

Segur que la majoria de nosaltres hem experimentat la sensació que un objecte tenia la facultat de transmetre’ns sensacions, sentiments… Com pot ser això provenint d’un objecte inert, sense vida? I el cert és que és així: existeix una energia en alguns objectes capaç de fer-nos sentir les més variades coses, ja sigui perquè ens connecta amb el nostre passat, amb algun esser estimat, amb la història i les vivències lligades a l’objecte, amb els moments viscuts pel seu antic propietari o per les seves intrínseques propietats… i el missatge sovint és singular: possiblement només nosaltres estem predestinats a connectar amb aquella muda cançó… ens posem en contacte amb la seva essència.

La dissenyadora i autora del llibre Les formes de l’alegria, Fetell Lee, és una gran defensora del fet que els objectes que ens envolten tenen la facultat d’influir en el nostre estat d’ànim. Va dir: “Les darreres investigacions demostren l’existència d’un vincle evident entre l’entorn i la salut mental. Hi ha estudis que demostren que les persones que treballen en espais assolellats dormen millor i riuen més que els seus companys que passen la jornada laboral en oficines menys il·luminades, per exemple, i que les flors milloren la memòria a més de l’estat d’ànim”

El que és evident és que al llarg de tota la vida estem sota la influència d’objectes que ens afecten de manera directe. Has sentit, en alguna ocasió, com un objecte desperta en tu alguna emoció només mirar-lo o tocar-lo? Un objecte que t’atrau o et repèl sense que sàpigues ben bé perquè, tan se val que sigui un objecte personal, un moble o una casa.

Hi ha persones que defensen la percepció extrasensorial per a explicar aquest misteri. D’altres prefereixen parlar de camps energètics, és a dir, d’aures que envolten persones, objectes i llocs: segons això, tots els objectes que ens envolten estan exposats a absorbir les nostres energies i a impregnar-se d’elles. També hi ha qui centre els seus estudis en les gemes, cadascuna amb els seus colors propis, les seves energies i la seva composició més íntima i que ens afecta de maneres diverses. I encara hi ha d’altres que defensen el feng shui, el principi taoista que ens ensenya a controlar de manera conscient i harmònica l’espai que ens envolta…

Fa milers d’anys, molt abans que els científics occidentals
descobrissin les lleis de l’univers quàntic,
els asiàtics ja honoraven a l’energia
com el factor principal de la salut i en benestar.
Bruce H. Lipton


El que resulta evident és la nostra connexió amb tot el nostre entorn. Només cal observar la relació de les persones amb les plantes: l’efecte relaxant i harmonitzant que les plantes tenen sobre les nostres vides és només una part de la nostra relació simbiòtica, ja que podem observar com de sanes i espectaculars creixen les plantes si parlem amb elles o els posem música. La primera vegada que això va quedar anotat va ser a l’any 1960, en uns estudis realitzats per l’agent de la CIA Cleve Backster. Aquest va tenir l’estrafolària idea d’aplicar-li el polígraf a una planta que tenia a casa seva mentre la regava, li parlava i li posava música. Aquests aparells, com és sabut, se’ls coneix també amb el nom de detectors de mentides perquè són capaços de detectar petites respostes fisiològiques. Doncs bé, la planta de Backster responia als estímuls positius que aquest li donava amb uns senyals elèctrics comparables als que experimentem les persones quan segreguem serotonina, substància relacionada amb la felicitat i el benestar. Després d’aquesta observació, en moltes ocasions s’han fet proves similars des de diferents perspectives amb resultats que confirmaven les seves tesis. Estem estretament vinculats amb l’univers que ens envolta. Sempre recordaré una frase del gran Carl Sagan quan va afirmar solemnement que “una alzina i jo estem fets de la mateixa substància. Si retrocedim suficientment, trobaríem un avantpassat comú”. Grandiós! I per què sobtar-nos, si sabem que tota la matèria existent del cosmos prové d’una única massa primigènia, que va explotar, a l’inici del temps, per una gran Big Bang? Cadascun dels nostres àtoms no és més que pols còsmica, en una extraordinària dansa universal.

Potser pagaria la pena que ens deturéssim per uns instants i escoltéssim la bella simfonia que ressona al nostra voltant. Llavors prendríem consciència de cadascuna de les seves notes i totes elles ens portarien històries increïbles, plenes d’humanitat, en una màgica conversa que entraria per tots els nostres sentits.

Qui tingui orelles que escolti…

Deixa un comentari