Aquell dia de 1963, a la petita ciutat de New Haven, a Connecticut, la població es despertava com tants d’altres, tret d’una minúscula diferència: uns pocs dels seus habitants, en sortir al carrer, van trobar-se abandonades al terra unes cartes, en els llocs més diversos. Portaven segell, adreça i destinatari i donava tot l’efecte que un carter maldestre les hagués perdut fortuïtament. Si els habitants del lloc s’haguessin pogut comunicar amb la resta de gent dels quatre racons, s’haguessin assabentat que en total havien aparegut “perdudes” 400 cartes, distribuïdes per qualsevol racó: al terra del carrer, a l’interior d’una cabina telefònica, a l’entrada d’una botiga… També haurien pogut observar que anaven adreçades a centres d’investigació mèdica i d’altres organitzacions benèfiques (100 de les cartes), a una persona, en concret a l’inexistent Walter Carnap (unes altres 100), al Partit Nazi (100 més) i al Partit Comunista (les 100 restants).

En un racó de la ciutat, un grup d’estudiants de Yale, dirigits pel psicòleg Stanley Milgram, eren els responsables d’aquells insòlits fets: havien distribuït les cartes per tota la ciutat, assegurant-se que fos molt difícil que cap persona se’n trobés dues. Estaven duent a terme un experiment social que passaria a ser un altre dels clàssics, llargament referenciats. Pretenien mesurar l’efecte dels prejudicis de la població: respondrien de la mateixa manera tots els subjectes quan veiessin quins eren els destinataris de les cartes trobades?

Els prejudicis sempre havien estat una qüestió difícil d’avaluar, ja que es realitzaven preguntes directes a la població o se’ls convidava a respondre un qüestionari i ja se sap… la gent menteix sovint quan ha de respondre sobre certs temes. Els resultats, per tant, eren totalment inexactes, mostrant les respostes políticament correctes. En aquesta ocasió la població actuaria sense saber que eren fruit d’un experiment social, per tant actuarien espontàniament.

Anem a veure quins van ser els resultats… Els centres mèdics i d’altres institucions benèfiques van obtenir un 72% de devolucions i les cartes personals van tenir un 71%. Podem dir que va haver-hi un empat tècnic. Per altra banda va haver-hi un altre empat entre les devolucions al Partit Nazi i al Partit Comunista: van recuperar solament un 25% de les cartes! Quedava molt evidenciat que les cartes adreçades als partits nazi i comunista havien resultat “castigades” per la gent, que veia amb el mateixos mals ulls a totes dues organitzacions. I encara es va poder observar un altre fenomen: entre les cartes recuperades havien estat obertes prèviament un 40% del Partit Comunista, un 32% de les adreçades al Partit Nazi, un 25% de les dels centres mèdics i només un 10% de les que tenien com a destinatari a Walter Carnap.

Es va considerar un mètode exitós per aconseguir avaluar certs aspectes de la població i, amb variants, s’ha emprat en moltes ocasions amb resultats interessants.

Del que es desprèn d’aquest experiment queda ben palès que dels nostres prejudicis, que poden actuar de manera silenciosa i soterrada, deriven posteriorment uns actes discriminatoris, és a dir, comportaments negatius en contra dels membres d’un grup social concret.

Les investigacions dutes a terme al llarg dels anys demostren que les persones més obedients a les normes socials, tendeixen a mostrar amb més facilitat prejudicis vers altres grups, ja que els prejudicis formen part directe de la nostra herència cultural, constituïda per les normes, els costums i les formes de comportament que mostren els membres del propi grup i, naturalment, tot això afecta les actituds i comportaments de cadascun dels individus.

A l’entorn d’aquesta reflexió podem subratllar diverses coses… En primer lloc, podem afirmar que els prejudicis -i per tant també les discriminacions- poden actuar en nosaltres de manera involuntària, reactiva. No cal que ho tinguem intel·lectualitzat perquè estiguem guardant, dins nostre, obscurs prejudicis vers una ètnia, un grup social, una opinió política, una tendència sexual, una qüestió de gènere…

Una altra cosa que podem afirmar és que quan pensem en els nostres prejudicis ens semblen opinions sensates. Com va descriure fantàsticament Donna Leon, “per què els prejudicis dels altres ens semblen tan estranys mentre que els nostres són raonables i fruit de la reflexió?” Una bona pregunta!

També podem dir que actuen en les parts més primitives del nostre cervell. El Ministre de Propaganda de Hitler, Joseph Goebbels, tenia molt clar com utilitzar-los i manipular-los:

“Per regla general la propaganda opera sempre a partir d’un substrat preexistent, ja sigui una mitologia nacional o un complex d’odis i prejudicis tradicionals; es tracte de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives”.

Finalment també podem afirmar que, perquè siguin prejudicis, no es poden basar en la raó. Tal com va afirmar el filòsof argentí José Ingenieros, “els prejudicis són creences prèvies a l’observació”.

No se m’acut millor manera de cloure el tema que amb una lúcida frase del periodista Javier Serra:

“Obre els ulls. Mira al món sense prejudicis.
Ves sempre a les fonts
i decideix després per tu mateix on està la veritat”

 

 

 


 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s