No embrutis la font
on has apagat la teva set.

William Shakespeare

Fruit d’aquella saviesa popular anònima que tantes perles ens ha deixat, es podia llegir una pintada sobre un mur que deia així: La Terra no està morint, està sent assassinada. Curta i contundent! Però… què volia dir amb això?

Podríem posar el focus sobre diversos temes, però en aquest escrit em fixaré principalment en la nostra relació amb el plàstic i els oceans.

El plàstic, com tots sabem, és un element molt utilitzat a tot el món. Què el fa tan extremadament popular per a la indústria? Molt senzill: és barat, resistent a la corrosió i enfront de molts productes químics, impermeable, aïllant de l’electricitat, és fàcil de treballar… però malgrat tot, té un costat molt fosc: alguns tipus no són biodegradables ni fàcils de reciclar i hi ha molts d’ells que tenen una combustió altament contaminant. Hi ha plàstics que poden trigar entre 500 i 1.000 anys en descompondre’s!

L’aigua i la terra, els dos fluids essencials del que depèn la vida,
s’han convertit en llaunes globals de brossa.
Jacques-Yves Cousteau

Ara girarem la nostra mirada per observar l’ús que estem fent del plàstic: l’hem convertit en el nostre material preferit per a desenvolupar els productes més diversos: envasos, contenidors, estris, joguines, coberts i plats no reutilitzables, embolcalls… allí on mirem ens topem de cara a un element plàstic. Això es tradueix, a nivell mundial, en uns 300 milions de tones anuals de deixalles… anuals! Catalunya produeix 4 milions de tones anuals, és a dir, que, si fem números, cada persona genera 1,350 Kg de deixalles plàstiques per dia, formades en gran part per envasos de tot tipus. La recollida selectiva d’aquests materials per al seu reciclatge arriba fins un 40%, provinent dels contenidors grocs, però un 60% encara va a parar als altres contenidors o directament al medi.

Del material plàstic que arriba als circuïts de reciclatge una part es processa aquí i s’estima que una quarta part, s’enviava principalment –fins fa poc– a la Xina, a Hong Kong, a Malàisia i al Vietnam. I què feien tradicionalment aquests països amb el plàstic que rebien? Doncs sembla ser que recol·lectaven un 40% d’aquest plàstic i la resta era llençat a qualsevol abocador per, finalment, ser arrossegat en bona part als rius i als mars per efecte del vent. De fet, el 86% dels residus marins de plàstic de tot el món provenen dels rius asiàtics i el Iangtsé és un dels més contaminants. Hi ha una zona del Pacífic, coneguda com La gran zona de deixalles, que agrupa unes 79.000 tones de plàstics que s’estenen per una superfície de 1,6 milions de metres quadrats, una superfície equivalent a França, Alemanya, Espanya i Portugal junts. Quan el plàstic arriba al mar aquest es disgrega, es fragmenta i es dispersa produint petits fragments de menys de 5 mil·limetres o microplàstics. Després del 2018 la Xina i d’altres països es van negar a continuar rebent plàstics i amb això hem perdut la pista del destí que segueixen.

Podríem pensar que el Mediterrani, un mar interior, se salvaria d’aquesta lacra, però res més lluny de la crua realitat: està considerada com la sisena gran acumulació de residus marins de tot el món, amb una gran concentració de microplàstics: unes 2.000 tones. Després del país líder en abocaments a la Mediterrània que és Turquia (144 tones diàries), ve Espanya (126), Itàlia (90), Egipte (77) i França (66).

El resultat de tot plegat és que a les aigües marines i oceàniques de tot el planeta s’ha observat com aquests microplàstics acaben engolits pels peixos, barrejats amb el plàncton, i d’aquesta manera entren en la cadena alimentària. Un cas que va cridar molt l’atenció del món va ser el d’un catxalot que va aparèixer mort –a l’abril del 2018– a la platja de Múrcia: al seu estómac es van trobar 29 quilos d’escombreries: El cetaci havia ingerit sacs de ràfia, trossos de xarxes, bosses i fins i tot un bidó. El fet és que aquests plàstics, a l’entrar en la cadena alimentària dels peixos, els acabem ingerint els humans. Estudis recents ens indiquen que cada persona ingereix setmanalment unes 2.000 partícules microplàstiques, que és el material equivalent a una targeta de crèdit.

I no són solament els microplàstics el problema del plàstic a les aigües. Segons la Unesco es poden trobar al voltant de 45.000 objectes per cada milla quadrada de mar. Un d’aquests elements que s’ha comprovat perniciós per a la fauna són els taps de plàstic, que van surant per l’aigua a mercè de les corrents marines. Els seus colors llampants criden l’atenció dels ocells marins, que els confonen amb aliments. Hi ha unes impactants  imatges del documental Albatross, del nord-americà Chris Jordan, que han causat un indeleble efecte sobre aquells que l’han vist: es podien veure ocells donant taps de plàstic a les seves cries per menjar o ocells morts amb l’estómac ple dels objectes més variats. Unes terribles imatges!

Una societat es defineix no solament pel que crea,
sinó per allò que es nega a destruir.
John Sawhill

I què hi podem fer? Hi ha dos paquets de mesures, un per als governs i un altre per a la població. Els governs han d’actuar legislativament per a controlar i reglamentar l’ús dels plàstics. Hi ha un cert consens en que ha de decréixer el consum de recipients de plàstic no reciclable que contenen menjar així com els coberts, plats i gots de plàstic principalment els distribuïts per cadenes de “fast food”. També sembla que el camí a seguir és el de prohibir els bastonets de les orelles (excepte els d’ús sanitari), les canyetes per a les begudes, els bastonets per a remoure begudes i còctels i els coberts i plats de plàstic d’ús domèstic. Haurien de tenir un etiquetatge especial les compreses i els tampons i els seus aplicadors, les tovalloletes humides i els globus. Finalment, s’hauria d’exigir una recollida separada per a les ampolles i envasos de begudes. A l’Estat Espanyol hi ha algunes mesures que ja estan previstes: al 2020 les bosses de plàstic gruixut com les que donen a les botigues de roba o les que fem servir per a les escombraries hauran d’estar fabricades com a mínim amb un 50% de plàstic reciclat i les fetes amb plàstic fragmentable estaran prohibides i al 2021 les bosses de plàstic dels supermercats i aquelles que es troben directament en contacte amb els aliments que comprem a granel estaran prohibides si no són compostables.

L’amenaça més gran per al nostre planeta
és la creença que una altra persona el salvarà.
Robert Swart

Per altra banda, nosaltres hauríem de fer un consum més responsable dels plàstics. ¿En quina mesura podem reduir el quilo llarg de plàstic que passa per les nostres mans a diari? Cada dia hi ha més gent que va a comprar amb els seus tàpers de casa perquè els omplin a les botigues, que van a comprar amb bosses de roba… A la iniciativa Rezero, a través de la qual 5 famílies en 30 dies s’havien proposat el repte d’aconseguir reduir a zero els seus residus, van actuar principalment a través de 3 senzills criteris: fomentar la compra a granel, rebutjar el embolcalls de plàstic i evitar els productes de plàstic d’un sol ús.

 Tot plegat ha de servir per a recordar-nos un antic proverbi indi:

 La Terra no és una herència dels nostres pares,
sinó un préstec dels nostres fills.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s