A lloms de l’esperit

L’antropologia ha estudiat abastament les restes fòssils trobades al llarg de tot el procés d’hominització i en especial en els orígens del gènere homo, per a recopilar el màxim d’informació del camí que hem seguit els essers humans per arribar fins on som avui. I entre les coses descobertes hi ha una que em va cridar especialment l’atenció: a l’albada de la humanitat, quan ens enfrontem a les primeres restes que podem considerar humanes, pertanyents a l’anomenat home de Neandertal, descobrim que aquest poble ja enterrava als seus morts i ho feia d’una manera molt particular… els col·locava en posició fetal (preparats pel nou naixement a l’altre vida) i al seu costat dipositaven la seva arma, les seves eines i una selecció d’aliments que l’havien de servir pel viatge que emprenia. En aquells remots temps, l’esser humà va aparèixer a la Terra i ja portava amb ell una respectuosa mirada a una vida transcendent. Trobem doncs que la creença en un esperit immortal neix al mateix temps que la humanitat.

A l’antic Egipte les creences espirituals havien evolucionat tant que ja, a banda del cos, reconeixien el ba o baí –molt comparable a l’ànima de les religions cristianes- que havia de passar pel judici dels morts i, en cas de sortir airosa, esdevenir part de la mateixa essència divina, convertida llavors en khu o akn. És per això que disposaven del Llibre dels Morts o –tal com l’anomenaven ells- Llibre per sortir a la llum. Contenia un conjunt de sortilegis, himnes i oracions destinats a ajudar a l’ànima del difunt a trobar el camí fins a Osiris i el seu judici.

Des d’aquests remots anys fins a l’actualitat no ha existit mai una sola època en que –en general- la humanitat hagi negat l’existència d’un esperit, fet d’essència immortal i transcendent. El problema ha estat sempre –i molt més en èpoques recents- com harmonitzar la seva existència amb els coneixements de les ciències. Ja a començaments del segle XX un teòleg, paleontòleg i filòsof anomenat Pierre Teilhard de Chardin va unir les tres disciplines, per a trobar una visió més àmplia i profunda. Va afirmar: “No som essers humans amb una experiència espiritual. Som essers espirituals amb una experiència humana.”

Una obra que va causar un gran impacte en el seu moment i que ha esdevingut un clàssic va ser Vida despues de la vida (Life after life, 1975) en la qual el doctor en medicina Raymond A. Moody Jr va fer una recopilació d’uns 150 casos de persones que havien estat en situacions molt properes a la mort i que havien sobreviscut. De fet, més exactament contenia tres tipus d’experiències:

  • Les impressions de persones que havien estat declarades clínicament mortes i que havien tornat a la vida.
  • Sensacions de persones que havien tingut propera la mort ja fos per malaltia o accident.
  • Testimonis de persones que havien presenciat la mort d’algú que els havia anat explicant l’experiència en el transcurs dels darrers moments.

En el segon capítol del llibre, Moody ens presenta la narració “ideal” del que acostuma a passar en aquests casos:

Un home està morint i, quan arriba al punt de major esgotament o dolor físic, sent que el doctor el declara mort. Comença a escoltar un soroll desagradable, un intens brunzit i sent, al mateix temps, com si es mogués per un túnel llarg i fosc. Tot seguit es troba sobtadament fora del seu cos físic, però encara en el mateix escenari, veient el seu cos des de fora, com a espectador. Des d’aquesta posició avantatjada observa un intent de ressuscitar-lo i es troba en un estat d’excitació nerviosa. Al cap d’una estona es calma i es comença a acostumar a la seva estranya condició. Se n’adona que continua tenint un “cos”, malgrat ser de distinta naturalesa i que té uns poders diferents als del seu cos físic que ha deixat enrere. Tot seguit comença a succeir alguna cosa. Altres venen a rebre’l i ajudar-lo. Veu els esperits de parents i amics que ja havien mort i apareix davant d’ell un esperit amorós i cordial que mai no havia vist –un esser lluminós-. Aquest esser, sense utilitzar el llenguatge, li demana que valori la seva vida i l’ajuda mostrant-li una panoràmica instantània dels fets més importants. Arribat a un moment concret es troba aproximant-se a un tipus de barrera o frontera que sembla ser el límit entre la vida terrena i l’altre. Descobreix que ha de tornar a la Terra, que el seu moment de la mort no ha arribat encara. Es resisteix, ja que ha començat a acostumar-se a les experiències de l’altre vida i no vol tornar. Està ple d’intensos sentiments d’alegria, amor i pau. Malgrat això, es reuneix amb el seu cos físic i viu…”

Més tard, quan va publicar una nova tanda de casos molt similars als anteriors, Moody va donar fe que de les persones que havien donat el seu testimoni només sis o set d’elles eren persones interessades en temes com l’espiritualisme, la reencarnació, l’ocultisme o d’altres temes que els poguessin haver influït de manera subconscient els coneixements adquirits en aquests camps. És més, eren persones de diferentes edats, gèneres, classes socials i creences religioses.

Però el Doctor Moody no va ser el primer en fixar-se en aquests fenòmens. Uns anys abans la doctora suïssa Elisabeth Kubler-Ross havia estat treballant en casos molt similars. En declaracions de la pròpia doctora, “al llarg de molts anys havia observat als pacients morir amb una expressió de gran felicitat, i molt sovint havia observat que poc abans, aquests començaven a parlar amb algun dels seus cercles pròxims ja mort. L’explicació més comuna era que es tractava d’al·lucinacions com a resultat de les drogues, de les que els pacients estaven carregats en aquella fase final de la malaltia. Però jo sabia que molts d’ells no prenien cap mena de droga”. Els relats dels fets van coincidir espectacularment amb els del seu col·lega.

Després encara, el Dr. Michael Sabom, cardiòleg d’Atlanta, va aportar el seu particular recull de casos. De 67 persones que havien estat inconscients en una situació propera a la mort, 38 recordaven alguna cosa, 18 a més van passar a un estat de transcendència i d’aquests 11 van veure el seu cos des d’una posició que es trobava per sobre d’ell.

Què en penses? Són tot invencions sense sentit o són una de les moltes evidències d’un esperit immortal? Potser tot resulta molt més fàcil de demostrar del que aparenta… I si fem cas a les paraules de Lluis Llach a la cançó Com un arbre nu?

Tanca els ulls, som l’esperit.
Obre els ulls, som el cos.
Som el món sencer i també el no-res.

Per ampliar la informació…

Anuncis

La tramposa memòria

Tot a la vida és memòria
excepte la fina línia del present
.
Michel Gazzaniga

Estem acostumats a conviure diàriament amb la nostra memòria sense entendre, però, la seva veritable essència. En primer lloc hem d’assumir que allò que “recordem” no és una precisa i fidedigna reproducció del que va passar realment, sinó que més aviat és el fruit d’un complex procés –totalment involuntari– en el qual el cervell emmagatzema certes dades, les classifica, recull informació de diverses fonts, la fusiona…

Primer de tot hauríem de tenir molt clar que no podem parlar d’una memòria, sinó de diverses memòries que, des de diferents parts del cervell, actuen al mateix temps. La més elemental és la memòria anomenada filogenètica, una memòria que portem d’origen des del mateix moment en que naixem. És la que controla la respiració, el ritme cardíac, el parpelleig, el desig sexual… i que també trobem associada als diferents instints. Un segon tipus de memòria és la implícita, aquella que també treballa sense cap esforç per part nostre, ja que actua inconscientment basant-se en destreses adquirides com poden ser la de parlar, anar amb bicicleta, nedar… així com també els fruits dels aprenentatges per condicionament. Després està la memòria explícita, una memòria amb la que estem molt acostumats a interactuar i que conté records en forma de dades, conceptes i esdeveniments concrets: entre altres funcions està la de fer-nos la funció de memòria autobiogràfica. Finalment encara tenim una altra memòria, l’emocional, que resideix en un altre punt del cervell i que té una mica d’implícita (innata) i una altra d’explícita (adquirida): és on es generen les pors, els pànics, les fòbies…

Recentment he estat escrivint alguns textos sobre les meves memòries i he intentat verificar i contrastar els meus records en els casos en que això fos possible. Em vaig emportar en ocasions una gran sorpresa a l’observar que alguns dels meus records pertanyents a dies diferents, s’havien fusionat en el meu cervell com un sol record i havia incorporat, a més, petits elements de dubtosa procedència. Això em va sorprendre molt fins que vaig llegir un cas que li va succeir al pedagog Jean Piaget (1896-1980) i que ell mateix va descriure:

“Un dels meus primers records és de quan tenia dos anys. Encara puc veure clarament una escena (…) La meva mainadera em passejava en el cotxet pels Camps Elisis, quan un home va intentar segrestar-me. El cinturó que em subjectava per la cintura em va salvar. La meva valenta mainadera va oposar resistència al segrestador, i a conseqüència d’aquest fet va rebre diversos cops. Encara recordo vagament la seva cara amoratada. La gent va fer una rotllana al voltant nostre. Un policia amb una capa curta i una porra blanca es va acostar i l’home va fugir corrents. Encara avui puc veure l’escena i fins i tot puc ubicar-la just al costat de l’estació del metro. Quan vaig complir els 15 anys, els meus pares van rebre una carta de la meva antiga mainadera. En ella explicava que s’havia allistat a l’Exercit de Salvació i que sentia la necessitat de confessar les seves anteriors mentides, i sobretot tornar el rellotge que havia obtingut dels meus pares, en recompensa per salvar-me en aquella ocasió. S’havia inventat tota la història, i ella mateixa s’havia produït les marques a la cara. De tot això es dedueix que segurament vaig escoltar aquest relat sent un nen, un relat totalment cregut pels meus pares, i vaig projectar-lo al meu passat en forma de memòria visual”.

Avui tenim força de certesa que als 3 o 4 anys encara no disposem de mecanismes per arxivar records a la nostra memòria a llarg termini, així que tots els records que tenim d’aquesta edat provenen de narracions familiars, fotografies, lectures… però a banda d’això, el cas d’en Piaget ens il·lustra molt bé els tortuosos camins que segueix el nostre cervell per donar forma definitiva als nostres records. Com va escriure Kate Mosse a Els fantasmes de l’hivern, “la memòria és un amic del que més val no fiar-se’n”. També ens pot ser útil la següent reflexió de Julio Cortázar:

Mai no hauríem de parlar de la nostra memòria, perquè si té alguna cosa és que no és nostra; treballa per compta pròpia, ens ajuda a enganyar-nos o potser ens enganya per ajudar-nos”.

Torbadora reflexió, no et sembla? Perquè sense el recurs de la memòria ens trobem ben nus i indefensos… així que, per cloure aquest tema, no em queda cap més sortida que recorre a la poesia, en aquesta ocasió sortida de la ploma de José Luis Borges:

“Somos nuestra memoria,
somos ese quimérico museo de formas inconstantes,
ese montón de espejos rotos.”


Per a ampliar la informació

 

Les persones i les màquines

Vaig escoltar, recentment, que a Silicon Valley el perfil professional més buscat era el de filòsof. La notícia em va deixar perplex. La zona del món mundialment coneguda per la seva concentració d’empreses d’enginyeria electrònica,  sempre l’havia associat, gairebé exclusivament, a perfils tècnics electrònics, informàtics i programadors però mai a perfils humanistes com un filòsof. Les explicacions em van arribar ràpidament en reflexionar una mica més sobre la notícia…

Estem entrant de cap a l’era de la robòtica i aquesta tendència ens està portant grans canvis de paradigmes i alguns mals de cap.

Canvis de paradigma com ara el centrat en la pròpia essència de robot. L’imaginari popular sempre havia visualitzat els robots com unes màquines amb més o menys aspecte hominoide i, encara que aquests tipus de robot també existeixen, la realitat és que la majoria són invisibles, immaterials, associats
a quantitats immenses d’informació processada pels seus xips en poques mil·lèsimes de segon: un robot que dona funcionalitat a un cercador d’internet, un electrodomèstic que aporta el seu comportament intel·ligent al seu propietari basat en l’aprenentatge i la programació, un enginy capaç de monitoritzar a temps real les constants vitals d’un pacient i prendre les mesures necessàries en tot moment, un altre que controla els estocs d’una empresa i gestiona automàticament les comandes per a reposar el gènere que surt…

Fins aquí tot és normal, però què passa quan els robots han de prendre decisions morals o ètiques? Per exemple, la tecnologia per a fer robots que condueixin de manera totalment satisfactòria els nostres vehicles ja és una realitat. Perquè, doncs, no es troba la oferta al mercat, oberta al gran públic? Molt fàcil: perquè, inevitablement, en molts moments aquests robots hauran de prendre decisions que solament es poden prendre des d’una ètica personal. La programació d’aquests robots els ha d’indicar que fer en una situació extrema, en un imprevist…

Fa ja força anys, Isaac Asimov va definir quines haurien de ser les tres lleis de la robòtica:

  1. Un robot no ha de danyar a un ésser humà o, per la seva inacció, deixar que un esser humà pateixi cap mal.
  2. Un robot ha d’obeir les ordres que li dóna un ésser humà, excepte quan aquestes ordres s’oposen a la primera llei.
  3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència, fins on aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o segona llei.

Són una bona base de treball, però… què han de fer els robots quan les decisions no estan sobre blanc i negre?, quan no hi ha una solució perfecte? No podem conduir al robot a un col·lapse on no sigui capaç de prendre cap decisió davant d’una situació extrema. Per exemple, en l’hipotètic cas en que les alternatives són atropellar a un nen que es troba en mig de la carretera o precipitar-se ell i el seu viatger pel precipici que es troba al costat, quina és la solució a seguir? Defensar sempre la vida del propietari enfront de qualsevol situació? I si enmig de la carretera hi ha tota una classe d’escolars que es troben d’excursió? I si sap que el seu propietari pateix una malaltia terminal i li queden poques setmanes de vida? O potser ha de valorar que si el nen està en mig del camí incomplint les normes de circulació mereix la mort? El teòleg jueu Maimonides va escriure en una ocasió que “el risc d’una decisió incorrecte és preferible al terror de la indecisió”. Nosaltres, en una situació extrema, prenem una decisió intuïtiva, per pur instint, però el robot ha de basar-se en uns criteris programats, perfectament detallats i jerarquitzats, on les prioritats sempre han d’estar mil·limètricament establertes. Si fossis tu la persona programadora, series capaç de resoldre satisfactòriament aquests dilemes? Tindries la seguretat de no deixar-te cap hipòtesi de molt important? El filòsof David Chalmers ha afirmat que els ordinadors són, d’alguna manera, extensions de la nostra ment. La ment humana no pot ser substituïda per un ordinador, però les funcions que faci per nosaltres, si estan ben programades, les farà més ràpidament i més eficientment que nosaltres. La base del problema està, segons Ramón López de Mantarás, director de l’Instituto de Investigación de Inteligencia Artificial del CSIC, en que “el món real és molt més complex que un tauler de joc: les regles no són clares, hi ha molta incertesa, molta imprevisió, moltes coses que no es veuen (…) La intel·ligència artificial no en sap res de sentit comú”.

Aquí és quan apareixen els filòsofs, per a resoldre totes aquestes qüestions, sota l’atenta mirada dels juristes i, naturalment, de les companyies asseguradores que hauran de donar cobertura legal a aquests cotxes!

Esperem que arribin aquestes màquines, sense pilot ni volant, que hem vist a pel·lícules com Demolition Man, Jo robot o Minority Report i preguem perquè enginyers, filòsofs i programadors hagin fet correctament la seva feina.

ENLLAÇ RELACIONAT
Els androides i les ginoides al cinema

Desobediència

Als anys ’50 els negres patien, als Estats Units, un tracte discriminatori i humiliant: no podien compartir amb els blancs ni escoles, ni sales d’espera, ni restaurants, ni lavabos… era un tracte volgudament vexatori per visibilitzar el poder dels blancs sobre els negres. Aquesta segregació arribava també als autobusos que tenien pintada una línia blanca al terra que dividia les places en dos: les del davant pels blancs i les del darrera pels negres. Als seients del mig podien seure tan blancs com negres, però si algun blanc reclamava el lloc, el negre l’havia de cedir. L’1 de desembre de 1955 va passar un fet excepcional: Rosa Parks, una costurera de 42 anys va agafar –com feia cada dia– un autobús a la població on vivia, a Montgomery (Alabama) i va seure en els seients del mig. Quan el vehicle es va omplir el conductor va demanar a quatre negres que es trobaven en aquells seients –entre ells la Rosa– que cedissin els seus llocs als blancs que pujaven. Els altres tres negres van aixecar-se, però ella va mantenir-se al seu lloc. El conductor la va amenaçar amb fer-la arrestar, però ella va mostrar-se inflexible. Aquell dia va dir prou! Havia suportat aquell tracte al llarg de tota la seva vida, però aquell dia alguna cosa dins seu va fer un clic. La negativa la va dur a passar aquella nit a la presó i a pagar una multa de 14 dòlars. L’acusació va ser la de pertorbar l’ordre.

A l’endemà un jove pastor baptista, el Doctor Martin Luther King va considerar que aquella era la gota que feia vessar el got i va organitzar la recordada protesta als autobusos de Montgomery, en la que es cridava a la població negra a fer el boicot als autobusos i a desplaçar-se en els seus propis medis. Tota la població negra va secundar la iniciativa: trenta mil afroamericans feien els seus trajectes diaris majoritàriament caminant i quan eren preguntats pel seu estat responien: els peus cansats, l’ànima alliberada! Les empreses de transport van començar a tenir importants dèficits econòmics i la situació se’ls va esdevenir insostenible. Després de 381 dies de boicot la llei que regulava la segregació va ser eliminada. Aquesta va ser una primera victòria, però va marcar un camí a seguir seguint i en poc temps van arribar moltes més… una espurna havia encès un gran foc.

Una cosa que m’ha fet reflexionar profundament han estat unes paraules de la Rosa Parks, recollides a les seves memòries: “Com més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven”. Amb aquesta senzillesa, però al mateix temps amb aquesta claredat, defineix una qüestió terrible, profundament arrelada a la naturalesa humana: el progressiu abús del que ostenta una posició de força enfront el més feble.

Em ve al cap una memorable pel·lícula del 2003 titulada Dogville, dirigida pel danès Lars von Trier i protagonitzada per la Nicole Kidman. En ella una jove que fuig d’uns mafiosos, la Grace, arriba a un petit poblet de l’Amèrica profunda on és acollida, de manera desinteressada, pels seus habitants. Ella vol correspondre’ls d’alguna manera i es posa al seu servei, perquè qualsevol dels habitants del poble que necessiti alguna cosa, li ho demani. En principi, la gent comença a utilitzar-la tímidament, però en anar agafant confiança els requeriments van esdevenint més i més importants, fins arribar a una situació absolutament abusiva i humiliant. En el transcurs del seu metratge veiem com gent bondadosa i pacífica esdevé ràpidament despòtica i cruel al tenir a l’abast la possibilitat d’exercir un poder gairebé absolut sobre una altra. Com va declarar el propi director, “el mal pot créixer en qualsevol lloc, si es produeixen les circumstàncies adequades”. El límit de poder que li podem atorgar a qualsevol persona que se situï per sobre nostre és el que marca la nostra pròpia dignitat.

Expliquen que al 1960 la policia sud-africana va arrestar a Nelson Mandela. Un jove uniformat va dirigir-se a ell com a Nelson i ell li va respondre: “No sóc Nelson per a tu, sóc el senyor Mandela!” Era una mostra de dignitat que mai no va perdre, ni després del seu llarg captiveri de 27 anys a la presó de Robben Island on van oferir-li millor roba i menjar que la resta de presos negres i eximir-lo dels treballs forçats i ell va respondre que ho acceptaria quan tothom fos tractat d’igual manera. A la presó va començar a deixar de ser un pres polític per a convertir-se en el futur president de Sud-àfrica. El sistema no va aconseguir doblegar aquella dignitat que va mantenir-se intacte al llarg de tots els anys d’empresonament!

Com va escriure Edmund Burke, “els abusos són com els vells caducs: arriba un moment en que deixen d’infondre respecte”. Com oblidar al poble de Catalunya mirant als ulls dels policies espanyols enviats a reprimir el referèndum per la Independència i cridant-los: no tinc por!

De vegades hi ha prou amb una persona oprimida que digui prou i que l’entorn estigui disposat a fer-li costat, per aconseguir que es produeixin grans transformacions socials. Quan aprenguem a viure defensant la nostra dignitat, personal i col·lectiva, llavors els poderosos es podran posar a tremolar!

Et deixo amb una darrera perla:

Si et donen un paper pautat, escriu per darrera.
Juan Ramón Jiménez

 

Per ampliar la informació…

Sobre la mandra i la covardia

De vegades reflexiono sobre les causes que motiven que els membres de la societat tolerem tanta injustícia social, tanta corrupció, tantes desigualtats… Seria d’esperar que davant de certes realitats, ens revoltéssim contra aquells poders que hem posat democràticament en els seus càrrecs i que ara traeixen les raons per les quals van ser escollits. Però la trista realitat és que tot segueix igual i aquests poderosos continuen enriquint-se i governant les nostres vides, amb completa impunitat. I les eleccions mai no acostumen a arreglar res. Com ja preveien distòpies com 1984 de George Orwell, el sistema estableix dues o tres alternatives de poder per a facilitar una alternança, sense que mai no acabi passant res important que trastoqui els fonaments del propi sistema. A Nord-Amèrica en diuen Demòcrates i Republicans, a la Gran Bretanya Conservadors i Liberals, a l’Estat Espanyol Partit Popular i Partit Socialista (PSOE). Aquests partits tenen unes petites diferències programàtiques entre ells, però tots estan d’acord en mantenir l’status quo dels poders fàctics i que el veritable poder, a l’ombra, el continuïn ostentant les mateixes persones de sempre. Quan la inoperància i  la corrupció arriben a embrutar irremissiblement els partits governants, el propi sistema crea una metamorfosi singular: es construeixen unes noves alternatives que venen a suplir a les anteriors: el gran canvi. A l’Estat Espanyol quan els escàndols van deixar ben tocat al Partit Popular, ràpidament va aparèixer Ciudadanos per agafar-ne la torxa i, al mateix temps, quan el descrèdit del PSOE es va fer insuportable, apareix Podemos  amb un aparent nou aire per acabar defensant, en essència, el mateix model social.

Davant d’això les persones ens resignem… Tornaré a votar als mateixos, a la fi tots són iguals!, Què podem fer-hi si el poder sempre té les de guanyar?, A veure si aquests fan alguna cosa per canviar les coses… són les frases que sovint pronunciem per justificar la nostra passivitat. Però, quin és el veritable motiu de la nostra permissivitat?

Vaig topar, un dia, amb una magnífica reflexió del filòsof Immanuel Kant, que a l’any 1784 a la seva obra Què és la il·lustració? Va escriure les següents paraules:

“Mandra i covardia són les causes que una part tan gran d’homes, després que la natura els hagi alliberat fa temps de la seva tutela, continuïn per gust com a menors d’edat, al llarg de la seva vida i que sigui tan fàcil als altres d’erigir-se en els seus tutors. Ser menor d’edat és tan còmode! Si tinc un llibre que entén les coses per mi, un mestre espiritual que em fa de consciència, un metge que em prescriu la dieta, etcètera llavors ja no necessito esforçar-me per mi mateix. Només que pugui pagar-los ja no em cal pensar per mi mateix. Els altres s’encarregaran per mi d’aquesta tasca feixuga. Ja han pres bona cura aquells tutors de tota mena, de manera que la major part de la humanitat considera el pas cap a la majoria d’edat, a més de difícil, quelcom extremadament perillós, després que aquells ja han estupiditzat al seu ramat i han vetllat perquè aquestes beneites criatures no gosin fer cap pas fora dels caminadors en que els han reclòs, seguidament els mostren el perill que els aguaita si intenten caminar sols”.

Els caminadors que artificialment ens han imposat, actuen com a pròtesis limitadores de la nostra llibertat de moviments i els grans perills que ens esperen si sortim del camí traçat, s’encarreguen de fer-nos desistir de manera definitiva de qualsevol aventura transformadora. Així, ràpidament, es desperten en nosaltres els dos poderosos mecanismes de defensa: la mandra i la covardia. Mandra enfront de qualsevol cosa que ens faci sortir de la nostra zona de confort i covardia a afrontar les conseqüències que els nostres actes puguin provocar. Amb aquesta senzillíssima fórmula, el sistema ens té submisos i obedients.

Martin Luther King va sentenciar: “La nostra generació no s’haurà lamentat tant dels crims perversos, com de l’estremidor silenci de la gent bondadosa”.

Però… què passaria si prenguessin consciència del nostre poder, un cop alliberats de les limitacions auto-imposades? Si creguéssim de veritat amb la nostra capacitat per a canviar les coses? si la gent bondadosa digués prou i prengués les regnes del seu destí col·lectiu? Com va dir el propi King, “la llibertat mai no l’atorga voluntàriament l’opressor; ha de ser exigida pel que està sent oprimit”.

Tot llarg camí comença per una primera passa així que, tal com va escriure Robert Louis Stevenson, “no judiquis cada dia per la collita que reculls, sinó per les llavors que plantes”.