El març de 1964 la crònica de successos de Nova York va recollir el cas de la Kitty Genovese, una jove que vivia en plena zona residencial quan un dia, després d’aparcar el seu cotxe prop de casa i quan es disposava a entrar al seu apartament, un home la va perseguir i la va apunyalar dos cops a l’esquena. La Kitty va cridar amb totes les seves forces, mentre lluitava per la seva vida. Això va fer que sortís un veí des d’una finestra propera i cridés que la deixés en pau. L’agressor va fugir llavors en cotxe però, mogut per qui sap quin estrany impuls, va tornar al cap d’uns deu minuts per robar-la, abusar sexualment d’ella i finalment matar-la, quan encara es trobava al terra indefensa, intentant rebre auxili infructuosament. La agressió va durar en total uns 30 minuts, al llarg dels quals es van poder comptabilitzar fins a 38 persones que havien vist o sentit l’agressió. Només una va avisar a la policia que va arribar, juntament amb l’ambulància, quan els fets ja s’havien consumat. Ningú no va acostar-se a la jove per oferir-li el seu auxili. La premsa va recollir els fets que van ser descrits amb una mirada amarga al lloc on estava arribant la nostra societat. Es va parlar de moral decadent, d’alienació, de deshumanització… Estàvem davant del que s’ha conegut com l’efecte espectador.

No van trigar gaire a sortir a la llum altres cassos que havien passat més desapercebuts i es va poder constatar que no era aquest un fet aïllat. Això va despertar ràpidament l’interès de dos investigadors, en John Darley i en Bibb Latané, que al 1968 van dur a terme un experiment, el resultats del qual van ser publicats al Journal of Personality and Social Psychology en un article titulat “La intervenció dels espectadors en emergències: la difusió de la responsabilitat”. L’experiment en qüestió va consistir en reunir a un grup d’universitaris per a proposar-los una activitat: participarien en una discussió sobre temes personals. Cada participant estaria situat sol en una habitació i no veuria en cap cas als seus interlocutors, però podria parlar amb ells a través d’un micròfon i els escoltaria mitjançant uns altaveus. Seguint aquestes pautes cada participant parlaria amb un o diversos “participants”, que en realitat eren veus gravades. Al llarg d’aquest experiment, una de les veus, suposadament corresponent a un dels estudiants que hi participaven, fingiria estar patint un atac d’epilèpsia. L’objectiu ocult era mesurar el temps que trigava el subjecte estudiat abans de demanar ajut.

Els resultats van ser molt significatius… i alarmants! Quan la “conversa” l’estaven mantenint només dues persones, el subjecte estudiat i el que patia les convulsions, un 85% dels participants van demanar auxili abans que acabés la gravació. Quan es trobaven vinculades dues persones a més de la víctima el percentatge va disminuir al 62%. Finalment, quan l’experiment involucrava a 6 persones, només van buscar atenció mèdica un 31% de les persones estudiades.

L’efecte espectador, la difusió de responsabilitat –tal com ells la van anomenar-, prenia forma definitiva gracies a les conclusions que es van extreure d’aquesta experiència: s’anomena així en psicologia social al fenomen que fa referència a aquells casos en els quals un persona es testimoni d’un crim o d’un delicte i no ofereix el seu ajut a la víctima de cap manera, en els cas que hi hagin altres espectadors observant-ho. La conclusió més significativa d’aquest estudi és que quan major sigui el nombre d’espectadors observant a algú en perill, menor serà la probabilitat de que algú es responsabilitzi i ajudi a la víctima.

Cap gota de pluja
se sent responsable d’haver causat un diluvi.
Refrany anglès

L’anàlisi de les causes ja és més complex. Els motius que ens porten a actuar així poden ser molt diversos. Darley i Latané va atribuir-ho a la responsabilitat: el sentiment de responsabilitat que podem tenir davant d’un necessitat, disminueix quan ens trobem envoltats d’altres persones, ja que pensem que una altra persona intervindrà. El grau de responsabilitat també pot variar en funció de la percepció que l’espectador té de la víctima (si creiem que la persona mereix o no el nostre ajut), la nostra competència personal (la nostra manca de competències mèdiques en uns casos, la nostra força física en d’altres…) i naturalment, la relació de l’espectador amb la víctima (l’ajut tindrà més possibilitat que sigui immediat si és una persona coneguda).

Però a banda d’aquestes causes relacionades amb la responsabilitat, també s’han valorat altres causes com la relacionada amb la teoria de l’homus economicus, és a dir, aquella persona que valora el cost que tindrà per a ella la seva intervenció: embolicar-se en una investigació policial, declarar al jutjat, responsabilitzar-se de la víctima davant de l’ambulància o a l’hospital…

Encara hi ha una altra teoria, l’anomenada de la conformitat social, en la qual s’observa que una persona tendeix a comportar-se com el grup, per harmonitzar amb ell. Aquesta teoria, formulada per Serge Moscoviciocurre, parteix d’observacions molt quotidianes, com per exemple que si anem al banc, hi ha dos caixers automàtics i en un d’ells hi ha una fila de persones mentre l’altre està buit, molt probablement ens col·locarem al final de la cua en lloc de provar el que no hi ha ningú. De la mateixa manera, ens costarà prendre la iniciativa d’auxiliar a una víctima mentre tota una multitud resta passiva.

Segur que encara han sorgit moltes d’altres teories que tracten d’explicar aquest fenomen, però el que resulta més colpidor és que actualment ha entrat en joc un altre aspecte: davant d’un accident, d’un delicte, d’una desgràcia… s’uneix a la passivitat dels espectadors en l’atenció a les víctimes, la gravació d’imatges per a compartir-les per internet. La resposta emocional de moltes persones és la de gravar tot allò que està succeint davant seu, on el seu mòbil o la seva càmera els està servint d’òptica des d’on mirar el món sense involucrar-se.

Darrere la conducta de cadascú
es troba el destí de tots.
Alexandre el Gran

Hem de tenir clar que cada vegada que presenciem qualsevol situació injusta o d’emergència i no actuem, estem experimentant l’efecte espectador. Per a lluitar contra ell, hi ha un instrument que ens pot resultar especialment valuós: l’empatia. Aquella persona necessitada d’ajut podríem ser nosaltres, o les nostres persones estimades… Només ens cal vèncer la por i la confusió que vivim en aquells moments, perquè hi ha una altra veritat que té tanta força com la descrita: quan una persona passa a l’acció i fa alguna cosa, el que sigui, ràpidament responen també altres persones. Podem ser l’espurna que engegui la reacció de la gent!

L’únic que manca per a que el mal triomfi
és que els homes bons no facin res.
Edmund Burke

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s