Cada minut que estàs emprenyat
perds seixanta segons de felicitat.

Raplh Waldo Emerson

Expliquen que el jove príncep Siddharta havia crescut dins del seu enorme palau envoltat de tots els luxes i els plaers. El seu pare, el rei Suddhodana s’havia encarregat que en el món idíl·lic en el que visqués el seu fill no hi entressin cap dels perills i les adversitats que omplien el món.

Siddharta havia sortit de palau en certes ocasions, però el seu pare havia ordenat que els seus servents tinguessin cura que tot el camí que seguís estigués prèviament revisat, perquè no hi hagués res que pogués desagradar al seu fill.

Un agradable matí va decidir sortir del palau, en un imprevist tomb pels carrers de la població, més enllà dels murs que envoltaven els vastos jardins del palau. Quan li va expressar el seu desig al conductor del seu carruatge, aquest va respondre-li ràpidament que no estava autoritzat a treure’l fora de palau de manera improvisada, però Siddharta es va mostrar inflexible. El cotxer va obeir al príncep. Per primer cop, el jove va rebre un glop de realitat i va poder observar a la població, sense cap filtre ni cap decoració. Van haver-hi coses que el van copsar, però va haver-hi una que, especialment, el va deixar molt afectat: va contemplar a un ancià que caminava penosament pel carrer, doblegat per l’edat, d’escàs cabell gris i amb el rostre ressec, amb els ulls vermells en els seus contorns i amb les mans tremoloses. “Que li passa a aquest home?” va exclamar Siddharta. No havia conegut cap esser humà deteriorat per l’edat fins aquell punt… Chandaka, que així es deia el servent que l’acompanyava, li va respondre que no es tractava de res més que d’un ancià, vençut per l’edat, que no tenia altra cosa que les afliccions de la vellesa a la que tots hi arribaríem amb el pas dels anys.

Al poc, va tenir una segona visió, igual de colpidora que la primera: va contemplar a un altre home pàl·lid i demacrat, amb certes parts del cos inflades i cobertes per nafres. Caminava ajudat per un altre home i en ocasions cridava de dolor. Per primer cop, Siddharta va contemplar els efectes de la malaltia.

Encara estava reflexionant sobre les seves recents experiències quan el seu carruatge va creuar-se amb una trista comitiva: un home havia mort i darrera seu una compungida processó funerària, formada pels seus dolguts familiars, seguia el carro amb les seves despulles.

Vellesa, malaltia i mort… és això tot el que li espera a l’esser humà al final de la vida? La idea el va tenir absort una bona estona, però va ser llavors quan va contemplar, passant pel carrer, un asceta errant. No tenia casa i totes les seves pertinences li cabien en un petit sarró que portava penjat a un costat… i malgrat tot la seva aparença era serena i radiant, en pau amb el món. Caminava vitalment però de manera despreocupada, sense que semblés que la cruel realitat que l’envoltava l’amoïnés gaire.

Aquestes revelacions el van afectar tan profundament que ja no va poder tornar a la seva frívola vida de palau i va emprendre un camí interior per a cercar la felicitat que havia observat en aquell home. La seva recerca va ser llarga i penosa. Va estudiar diferents escoles de meditació, va torturar el seu cos amb llargs i severs dejunis, va practicar la meditació fins a extrems insospitats i finalment, en el buit, va arribar a la il·luminació, mentre estava assegut al peu d’una figuera. Havia iniciat aquell viatge el príncep Siddharta i ara retornava al món transformat en el Buda. Entre les coses que aquest viatge l’havien aportat estava la certesa que el patiment està estretament relacionat amb el desig vehement de coses tals com l’aspiració insaciable de posseir cada cop més, de desitjar el millor, de cobdiciar allò que no podem aconseguir… i que només trencant amb aquest lligam trobarem la nostra il·luminació i ens alliberarem de la roda eterna de la vida.

No és més ric qui més té,
sinó qui menys necessita.

Pot ser que aconseguir la felicitat sigui quelcom tan fàcil com deixar de desitjar allò que no podem tenir i no podem aconseguir? Per aprofundir una mica més en aquesta qüestió, em remetré a un estudi dut a terme pel neuro-científic Richard Davidson, de la Universitat de Wisconsin en el qual va estudiar el cervell d’un reduït nombre d’experts en meditació. Un d’aquests subjectes observats va ser Mattthieu Ricard, un doctor en biologia molecular que es va passar al budisme i des d’aleshores havia practicat la meditació a diari. Va ser observat, entre d’altres tècniques, a través de ressonància magnètica funcional i els resultats que oferia van ser sorprenents: mentre meditava, Ricard generava una activació inusual del còrtex prefrontal esquerre, la zona on rauen les emocions positives com la compassió i la felicitat. Posteriorment el propi Ricard ha escrit:

Si no hi ha pau interior i saviesa, no es té res per a ser feliç. Si portem una vida en la que s’alterna l’esperança i el dubte, l’excitació i el tedi, el desig i la lassitud, és fàcil dilapidar-la poc a poc, sense ni tan sols adonar-nos-en, corrent en totes direccions per a no arribar a cap lloc”.

Quina relació té el cervell amb la nostra experiència de felicitat?

La neurociència porta ja força temps treballant en resoldre aquesta pregunta i ha donat importants passes per a respondre-la.

Sabem ja que el cervell pot canviar amb l’entrenament. Aquest fenomen s’anomena neuroplasticitat i reflecteix com les experiències que vivim modelen la nostra ment, de tal manera que la nostra ment evoluciona en un sentit o en un altre en funció dels estímuls que rep. Com va dir Buda, hem de viure experiències de creixement saludables, alimentar la nostra ment de virtuosisme i no de continguts vulgars i perniciosos com la violència i el desig desmesurat de confort..

També s’ha constatat que gairebé qualsevol ment pot canviar, sense importar l’edat o si ha patit una lesió o una patologia –exceptuant les patologies profundes, com la demència– i s’han obert importants vies de treball per a desenvolupar aquest canvi amb un treball adaptat a les diverses necessitats.

I encara una altra troballa important: s’ha pogut observar que les emocions no són altre cosa que senyals que el nostre organisme emet en resposta a canvis en el context o en l’ambient. Escoltar-les i comprendre-les ens pot permetre sortir d’una dinàmica reactiva –sempre associada a les emocions més perjudicials– i passar a una dinàmica més conscient on nosaltres prenem el timó de les nostres reaccions. Si aconseguim això, estarem activant les zones frontals del nostre cervell que poden inhibir les reaccions de les zones límbiques, amb la conseqüent disminució de l’experiència de la por o l’ansietat.

D’aquesta manera, de la mà de la neurociència, sabem que la nostra ment i l’ús que en fem d’ella tenen una importància de primer ordre en el nivell de felicitat que aconseguim gaudir al llarg de la vida.

Vull acabar aquest post amb la tornada d’una antiga cançó de La Trinca:

Si no saps ser feliç,
ningú pot ensenyar-te’n.
Si no saps ser feliç
ningú et farà feliç.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s