Les aparences són sovint enganyoses i no ens diuen ben bé la veritat de res. D’aquesta afirmació tan elemental en tenim un munt d’evidències relacionades en tots els àmbits de la vida. Recordo per exemple, un cas vinculat a un problema social i la seva solució…

Eren els anys ’90 quan el govern de Mèxic va detectar un problema social molt greu: sobretot als barris humils les noies deixaven l’escola molt aviat, entre els 10 i els 12 anys. El màxim responsable d’ensenyament va idear una pla per atacar aquesta lacra social. Les famílies de les nenes d’aquests barris rebrien íntegrament els costos de l’escolarització: matrícula, mensualitats, transport, llibres… l’educació no els significaria absolutament cap reemborsament econòmic. Després de mesos d’aplicar aquesta acció, l’índex d’abandonaments era exactament igual que quan s’havia iniciat. Ningú no havia sol·licitat els ajuts. El govern va quedar perplex. Va ser un temps més tard, al 1994, quan Ernesto Zedillo va arribar a la presidència, que les coses van canviar. Zedillo era economista i estava acostumat a no quedar-se solament en les aparences i portar l’anàlisi fins el fons de la qüestió. Ràpidament va tenir un diagnòstic que va capgirar l’estratègia del govern. Per aquelles famílies el preu d’anar a l’escola no era el que costava sinó el que se sacrificava. Les nenes deixaven d’anar a l’escola per a posar-se a treballar i aportar uns diners a la família. Un cop constatada aquesta evidència van llençar el Programa Progresa, en el que les famílies de les nenes que continuaven estudiant rebien l’equivalent a un sou. L’èxit aquest cop va ser sorprenent! Les primeres aparences havien fet errar la direcció de les accions a seguir.

Les aparences venen molt donades per la relació causa-efecte que podem observar. En alguns casos no hi ha cap mena de dificultat en establir correctament aquesta relació: si tirem un got d’aigua sobre la taula, la taula es mulla. La causa és que hem tirat un got d’aigua, l’efecte és que s’ha mullat, per tant, l’aigua mulla. Altres requereixen d’una observació més detallada: un problema de producció genera baixa productivitat i, per tant, pèrdues de diners. Per establir aquesta relació s’ha hagut de dur a terme un observació que servís per constatar i quantificar aquesta afirmació. També poden haver-hi altres afirmacions completament equivocades, que prenen una aparença de veritat en funció de com observem el fenomen i de la informació que tenim. Per exemple, la coincidència entre el fet que es mouen les pales dels molins i que bufa vent ens podria portar a l’afirmació que els molins generen vent, invertint involuntàriament què era la causa i què l’efecte. Naturalment, a nosaltres no ens passarà això, perquè sabem perfectament què són els molins de vent i com funcionen, però per un observador totalment aliè podria ser una conclusió raonable. Això va motivar que ja al segle I abans de Crist, el poeta Horaci escrigués: “som enganyats per les aparences de veritat

Fins a quin punt les aparences poden enterbolir-nos fins i tot la percepció de nosaltres mateixos? En aquest punt de la reflexió no puc apartar del cap un fragment del cèlebre monòleg de Segismundo a La vida es sueño de Calderón de la Barca:

Sueña el rico en su riqueza,
que más cuidados le ofrece;
sueña el pobre que padece
su miseria y su pobreza;
sueña el que a medrar empieza,
sueña el que afana y pretende,
sueña el que agravia y ofende,
y en el mundo, en conclusión,
todos sueñan lo que son,
aunque ninguno lo entiende.

Això em porta directament a una profunda frase de Jiddu Krishnamurti: “No veiem les coses com són, sinó com som”. La nostra manera de ser deforma la nostra percepció del món i ens transforma la seva aparença. Llavors… hem de renunciar a conèixer la autèntica veritat? No se m’acut millor manera d’acabar aquesta reflexió que amb una senzilla narració zen:

Expliquen que una vegada un alumne va acostar-se al seu mestre zen i va preguntar-li: Mestre, on és la veritat? El mestre, sense dubtar-ho gens li va respondre: A la vora del riu. El jove va baixar fins al costat mateix de riu i va posar-se en actitud de meditació mentre l’aigua brollava lliurement pel seu davant. Després d’hores de meditació va tornar a l’encontre del mestre i va dir-li: Mestre… no l’he trobada. Llavors el mestre li va respondre: És que quan tu has arribat ella ha marxat!
A continuació una cançó que és un divertiment sobre algú que intenta desxifrar els senyals que la vida li posa al davant…

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s