No importa que vagis lent,
mentre no paris
Andy Warhol

Hi ha un verb sovint oblidat, però que ens remet a allò més essencial per avançar cap els nostres objectius: perseverar. La definició més generalitzada sobre el significat d’aquest verb el relaciona amb la persistència en alguna cosa empresa o la prossecució continuada en quelcom començat. Està clar que la perseverança no equival a insistència, ni a tenacitat o tossuderia… És quelcom que pren forma individualment, però que pot adquirir una expressió col·lectiva i té a veure amb el fet de no cedir a les dificultats, a no deixar córrer els nostres objectius, a no abandonar!

A “Perseverança, paraules a contratemps”, Salvatore Natoli va escriure:

Perquè l’esperança es transformi en una possibilitat efectiva, cal cultivar-la en el present, fer-la germinar aquí i ara, enmig dels inconvenients i les dificultats. Ser perseverant significa justament això. Si esperar és sentir, perseverar és actuar i per això és una virtut. Persevera qui segueix lluitant per una idea, tot i que la història l’empeny a abandonar-la. Persevera qui és fidel. Només qui persevera té sentit de la realitat i per això està en condicions de cultivar esperances raonables”.

És per això que aquell que persevera, no ho pot fer amb presses. Cal tenir sempre present la gran regle d’or que va enunciar amb molta claredat André A. Jackson: “Les coses difícils requereixen un llarg temps, les coses impossibles una mica més

I hi ha una característica de la perseverança que la fa extraordinàriament poderosa: és una qualitat que fa transformar poc a poc les coses, perquè és contagiosa. Hi ha un moment en el destí col·lectiu d’una societat en la que un dels seus membres és posa a caminar, potser empès per les circumstàncies que està vivint i resulta que al poc són una munió de gent, avançant en una mateixa direcció.

John Steinbeck a “El raïm de la ira”, va escriure:

Tothom es pregunta el mateix: quan arribarem. I a mi em sembla que no arribarem a cap lloc concret. Sempre estarem de camí, anant cap algun lloc. Perquè no pensa això la gent? La gent se’n va, se’n van perquè no els queda altra remei. Per això s’ha mogut sempre la gent . Se’n van perquè volen alguna cosa millor que la que tenen i aquesta és la única manera d’aconseguir-ho. El meu pare deia:  “deixar-se anar… això ho fa qualsevol. No deixar-se anar a les primeres de canvi això ho fan els homes i les dones de veritat”. I tota aquesta gent posen un peu al davant de l’altre, sense pensar molt cap a on van, però resulta que tots van en la mateixa direcció. Alguna cosa acabarà resultant de tot això.

Per aquesta munió de gent no els importen els fracassos que trobin al seu pas perquè, tal com va dir Winston Churchill, “el coratge és anar de fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme” i la perseverança és el motor per assolir els èxits més insospitats i les més grans obres. És la manera de deixar enrere el conformisme, el “no podem fer res” o “les coses sempre han estat així  i no les canviarem”.

Tots podem estar cridats a assolir els més alts objectius perquè, en paraules de Beethoven, “el geni es composa del 2% de talent i el 98% de perseverança”.

Casualment vaig topar-me amb el notable cas del bambú japonès. La natura ens aporta sempre lliçons inestimables que tot sovint ens passen desapercebudes… però intentarem que aquella que ens aporta el noble bambú no sigui el cas! Quan un pagès planta la llavor del bambú, l’arbre no apareix per més que el regi o l’aboni amb continuïtat. Passa un any, en passen dos, i tres… i així fins a set anys. I un bon dia, després d’aquests set anys, despunta del terra. Mira llavors el cel, de manera decidida, i es posa a treballar en ferm. L’esperen sis setmanes frenètiques en les que s’enlairarà fins a 30 metres per sobre de la superfície, en un intent de tocar el cel. Una persona inexperta, hauria abandonat tota esperança de veure néixer un bambú en aquell indret, però no passa el mateix amb aquell pagès japonès, que sap perfectament que el persistent bambú està preparant acuradament les seves arrels, està agafant-se amb força a aquella terra que li ha estat donada i farà d’ella la seva sòlida base on construirà el seu destí. La seva perseverança el portarà a fer realitat tot el seu potencial!

Finalment, quedem-nos amb una frase del creador del pensament positiu, Norman Vincent Peale:

Sempre és massa d’hora per a rendir-se.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s