A lloms de l’esperit

L’antropologia ha estudiat abastament les restes fòssils trobades al llarg de tot el procés d’hominització i en especial en els orígens del gènere homo, per a recopilar el màxim d’informació del camí que hem seguit els essers humans per arribar fins on som avui. I entre les coses descobertes hi ha una que em va cridar especialment l’atenció: a l’albada de la humanitat, quan ens enfrontem a les primeres restes que podem considerar humanes, pertanyents a l’anomenat home de Neandertal, descobrim que aquest poble ja enterrava als seus morts i ho feia d’una manera molt particular… els col·locava en posició fetal (preparats pel nou naixement a l’altre vida) i al seu costat dipositaven la seva arma, les seves eines i una selecció d’aliments que l’havien de servir pel viatge que emprenia. En aquells remots temps, l’esser humà va aparèixer a la Terra i ja portava amb ell una respectuosa mirada a una vida transcendent. Trobem doncs que la creença en un esperit immortal neix al mateix temps que la humanitat.

A l’antic Egipte les creences espirituals havien evolucionat tant que ja, a banda del cos, reconeixien el ba o baí –molt comparable a l’ànima de les religions cristianes- que havia de passar pel judici dels morts i, en cas de sortir airosa, esdevenir part de la mateixa essència divina, convertida llavors en khu o akn. És per això que disposaven del Llibre dels Morts o –tal com l’anomenaven ells- Llibre per sortir a la llum. Contenia un conjunt de sortilegis, himnes i oracions destinats a ajudar a l’ànima del difunt a trobar el camí fins a Osiris i el seu judici.

Des d’aquests remots anys fins a l’actualitat no ha existit mai una sola època en que –en general- la humanitat hagi negat l’existència d’un esperit, fet d’essència immortal i transcendent. El problema ha estat sempre –i molt més en èpoques recents- com harmonitzar la seva existència amb els coneixements de les ciències. Ja a començaments del segle XX un teòleg, paleontòleg i filòsof anomenat Pierre Teilhard de Chardin va unir les tres disciplines, per a trobar una visió més àmplia i profunda. Va afirmar: “No som essers humans amb una experiència espiritual. Som essers espirituals amb una experiència humana.”

Una obra que va causar un gran impacte en el seu moment i que ha esdevingut un clàssic va ser Vida despues de la vida (Life after life, 1975) en la qual el doctor en medicina Raymond A. Moody Jr va fer una recopilació d’uns 150 casos de persones que havien estat en situacions molt properes a la mort i que havien sobreviscut. De fet, més exactament contenia tres tipus d’experiències:

• Les impressions de persones que havien estat declarades clínicament mortes i que havien tornat a la vida.
• Sensacions de persones que havien tingut propera la mort ja fos per malaltia o accident.
• Testimonis de persones que havien presenciat la mort d’algú que els havia anat explicant l’experiència en el transcurs dels darrers moments.

En el segon capítol del llibre, Moody ens presenta la narració “ideal” del que acostuma a passar en aquests casos:

“Un home està morint i, quan arriba al punt de major esgotament o dolor físic, sent que el doctor el declara mort. Comença a escoltar un soroll desagradable, un intens brunzit i sent, al mateix temps, com si es mogués per un túnel llarg i fosc. Tot seguit es troba sobtadament fora del seu cos físic, però encara en el mateix escenari, veient el seu cos des de fora, com a espectador. Des d’aquesta posició avantatjada observa un intent de ressuscitar-lo i es troba en un estat d’excitació nerviosa. Al cap d’una estona es calma i es comença a acostumar a la seva estranya condició. Se n’adona que continua tenint un “cos”, malgrat ser de distinta naturalesa i que té uns poders diferents als del seu cos físic que ha deixat enrere. Tot seguit comença a succeir alguna cosa. Altres venen a rebre’l i ajudar-lo. Veu els esperits de parents i amics que ja havien mort i apareix davant d’ell un esperit amorós i cordial que mai no havia vist –un esser lluminós-. Aquest esser, sense utilitzar el llenguatge, li demana que valori la seva vida i l’ajuda mostrant-li una panoràmica instantània dels fets més importants. Arribat a un moment concret es troba aproximant-se a un tipus de barrera o frontera que sembla ser el límit entre la vida terrena i l’altre. Descobreix que ha de tornar a la Terra, que el seu moment de la mort no ha arribat encara. Es resisteix, ja que ha començat a acostumar-se a les experiències de l’altre vida i no vol tornar. Està ple d’intensos sentiments d’alegria, amor i pau. Malgrat això, es reuneix amb el seu cos físic i viu…”

Més tard, quan va publicar una nova tanda de casos molt similars als anteriors, Moody va donar fe que de les persones que havien donat el seu testimoni només sis o set d’elles eren persones interessades en temes com l’espiritualisme, la reencarnació, l’ocultisme o d’altres temes que els poguessin haver influït de manera subconscient els coneixements adquirits en aquests camps. És més, eren persones de diferentes edats, gèneres, classes socials i creences religioses.

Però el Doctor Moody no va ser el primer en fixar-se en aquests fenòmens. Uns anys abans la doctora suïssa Elisabeth Kubler-Ross havia estat treballant en casos molt similars. En declaracions de la pròpia doctora, “al llarg de molts anys havia observat als pacients morir amb una expressió de gran felicitat, i molt sovint havia observat que poc abans, aquests començaven a parlar amb algun dels seus cercles pròxims ja mort. L’explicació més comuna era que es tractava d’al·lucinacions com a resultat de les drogues, de les que els pacients estaven carregats en aquella fase final de la malaltia. Però jo sabia que molts d’ells no prenien cap mena de droga”. Els relats dels fets van coincidir espectacularment amb els del seu col·lega.

Després encara, el Dr. Michael Sabom, cardiòleg d’Atlanta, va aportar el seu particular recull de casos. De 67 persones que havien estat inconscients en una situació propera a la mort, 38 recordaven alguna cosa, 18 a més van passar a un estat de transcendència i d’aquests 11 van veure el seu cos des d’una posició que es trobava per sobre d’ell.

Què en penses? Són tot invencions sense sentit o són una de les moltes evidències d’un esperit immortal? Potser tot resulta molt més fàcil de demostrar del que aparenta… I si fem cas a les paraules de Lluis Llach a la cançó Com un arbre nu?

Tanca els ulls, som l’esperit.
Obre els ulls, som el cos.
Som el món sencer i també el no-res.