Tot a la vida és memòria
excepte la fina línia del present
.
Michel Gazzaniga

Estem acostumats a conviure diàriament amb la nostra memòria sense entendre, però, la seva veritable essència. En primer lloc hem d’assumir que allò que “recordem” no és una precisa i fidedigna reproducció del que va passar realment, sinó que més aviat és el fruit d’un complex procés –totalment involuntari– en el qual el cervell emmagatzema certes dades, les classifica, recull informació de diverses fonts, la fusiona…

Primer de tot hauríem de tenir molt clar que no podem parlar d’una memòria, sinó de diverses memòries que, des de diferents parts del cervell, actuen al mateix temps. La més elemental és la memòria anomenada filogenètica, una memòria que portem d’origen des del mateix moment en que naixem. És la que controla la respiració, el ritme cardíac, el parpelleig, el desig sexual… i que també trobem associada als diferents instints. Un segon tipus de memòria és la implícita, aquella que també treballa sense cap esforç per part nostre, ja que actua inconscientment basant-se en destreses adquirides com poden ser la de parlar, anar amb bicicleta, nedar… així com també els fruits dels aprenentatges per condicionament. Després està la memòria explícita, una memòria amb la que estem molt acostumats a interactuar i que conté records en forma de dades, conceptes i esdeveniments concrets: entre altres funcions està la de fer-nos la funció de memòria autobiogràfica. Finalment encara tenim una altra memòria, l’emocional, que resideix en un altre punt del cervell i que té una mica d’implícita (innata) i una altra d’explícita (adquirida): és on es generen les pors, els pànics, les fòbies…

Recentment he estat escrivint alguns textos sobre les meves memòries i he intentat verificar i contrastar els meus records en els casos en que això fos possible. Em vaig emportar en ocasions una gran sorpresa a l’observar que alguns dels meus records pertanyents a dies diferents, s’havien fusionat en el meu cervell com un sol record i havia incorporat, a més, petits elements de dubtosa procedència. Això em va sorprendre molt fins que vaig llegir un cas que li va succeir al pedagog Jean Piaget (1896-1980) i que ell mateix va descriure:

“Un dels meus primers records és de quan tenia dos anys. Encara puc veure clarament una escena (…) La meva mainadera em passejava en el cotxet pels Camps Elisis, quan un home va intentar segrestar-me. El cinturó que em subjectava per la cintura em va salvar. La meva valenta mainadera va oposar resistència al segrestador, i a conseqüència d’aquest fet va rebre diversos cops. Encara recordo vagament la seva cara amoratada. La gent va fer una rotllana al voltant nostre. Un policia amb una capa curta i una porra blanca es va acostar i l’home va fugir corrents. Encara avui puc veure l’escena i fins i tot puc ubicar-la just al costat de l’estació del metro. Quan vaig complir els 15 anys, els meus pares van rebre una carta de la meva antiga mainadera. En ella explicava que s’havia allistat a l’Exercit de Salvació i que sentia la necessitat de confessar les seves anteriors mentides, i sobretot tornar el rellotge que havia obtingut dels meus pares, en recompensa per salvar-me en aquella ocasió. S’havia inventat tota la història, i ella mateixa s’havia produït les marques a la cara. De tot això es dedueix que segurament vaig escoltar aquest relat sent un nen, un relat totalment cregut pels meus pares, i vaig projectar-lo al meu passat en forma de memòria visual”.

Avui tenim força de certesa que als 3 o 4 anys encara no disposem de mecanismes per arxivar records a la nostra memòria a llarg termini, així que tots els records que tenim d’aquesta edat provenen de narracions familiars, fotografies, lectures… però a banda d’això, el cas d’en Piaget ens il·lustra molt bé els tortuosos camins que segueix el nostre cervell per donar forma definitiva als nostres records. Com va escriure Kate Mosse a Els fantasmes de l’hivern, “la memòria és un amic del que més val no fiar-se’n”. També ens pot ser útil la següent reflexió de Julio Cortázar:

Mai no hauríem de parlar de la nostra memòria, perquè si té alguna cosa és que no és nostra; treballa per compta pròpia, ens ajuda a enganyar-nos o potser ens enganya per ajudar-nos”.

Torbadora reflexió, no et sembla? Perquè sense el recurs de la memòria ens trobem ben nus i indefensos… així que, per cloure aquest tema, no em queda cap més sortida que recorre a la poesia, en aquesta ocasió sortida de la ploma de José Luis Borges:

“Somos nuestra memoria,
somos ese quimérico museo de formas inconstantes,
ese montón de espejos rotos.”


Per a ampliar la informació

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s