Sovint quan sortim al carrer, conscientment o de manera inconscient, alcem els ulls al cel i deixem que la nostra mirada doni un tomb per aquell glop de natura que gairebé sempre tenim a l’abast. De vegades un cel rogenc ens porta ràpidament un presagi de pluja o vent, d’altres uns núvols inflats, d’un gris plom, ens parlen d’un pluja que està a punt de visitar-nos i encara d’altres d’un cel blau, nítid i transparent, ens recorda aquell fort vent del nord que ha bufat les hores abans… i retornem la nostra mirada a les coses de cada dia, amb la certesa que demà el cel continuarà parlant-nos de la seva vida i de com aquesta ens afecta tan estretament.

Però… deixarem que aquest cel i aquesta natura continuïn acaronant-nos i parlant-nos d’un planeta ple de vida?

A l’any 1978, el cantautor Joan Manuel Serrat va compondre la cançó Mediterraneo, en la que mostrava el seu amor per aquest mar que l’havia vist créixer i deixava constància del seu desig de ser enterrat davant d’aquests paisatges tan estimats…

“Ay, si un día para mi mal
viene a buscarme la parca.
empujad al mar mi barca
con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.

Y a mí enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo…
En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte.
quiero tener buena vista.

Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista.
Cerca del mar, porque yo
nací en el mediterráneo.”

No gaires anys més tard, al 1984, va escriure una altra cançó amb un to molt diferent, Plany al mar. Deia així…

“Bressol de vida,
camins de somnis,
pont de cultures
(ai, qui ho diria…!)
ha estat el mar.

Mireu-lo fet una claveguera.
Mireu-lo anar i venir sense parar.

Sembla mentida
que en el seu ventre
es fes la vida.
Ai, qui ho diria
sense rubor!

Mireu-lo fet una claveguera,
ferit de mort.

De la manera
que el desvalisen
i l’enverinen,
ai, qui ho diria,
que ens dóna el pa!

Mireu-lo fet una claveguera.
Mireu-lo anar i venir sense parar.

¿On són els savis
i els poderosos
que s’anomenen
(ai, qui ho diria!)
conservadors?

Mireu-lo fet una claveguera,
ferit de mort.

Quanta abundància,
quanta bellesa,
quanta energia
(ai, qui ho diria!)
feta malbé!

Per ignorància, per imprudència,
per inconsciència i per mala llet.

Jo que volia
que m’enterressin
entre la platja
(ai, qui ho diria!)
i el firmament!

I serem nosaltres
(ai, qui ho diria!)
els qui t’enterrem.”

Com va escriure el filòsof, físic i químic Robert Boyle, “la natura sempre vetlla per la preservació de l’univers”. Gaia, nom que rep l’equilibri entre el clima, la vida i la geologia, treballa incansablement per a autoregular-se i a reequilibrar-se. Gaia és el macro-organisme –segons aquesta hipòtesi científica– que fa tan especial el planeta Terra i que constitueix el garant de la vida al planeta. És fàcil, doncs, que amb aquesta profunda visió de fons adquireixin una significació especial les paraules del poeta francès Gérard de Nerval: “Cada flor és una ànima que floreix a la natura”.

Però en la seva estúpida obstinació, la humanitat continua absorta en viure d’esquenes a la natura, al planeta i a l’univers sencer, vivint un present espoliador de recursos, oblidant el passat i ignorant els presagis de futur. Herman Daly va fer una afirmació categòrica: “Hi ha alguna cosa fonamentalment incorrecte en tractar a la Terra com si fos un negoci en liquidació”. En la seva visió reduccionista, l’esser humà exporta la seva competitivitat i la seva avarícia a la seva relació amb la natura, intentant conquerir-la i dominar-la per tots els mitjans, enlloc de viure en ella, en harmonia.

A la natura no hi ha recompenses ni càstigs,
hi ha conseqüències.
Bob Ingersoll

El planeta ja està donant clars signes de malestar per la nostra egocèntrica acció quotidiana i ens està advertint que Gaia preservarà la vida del planeta fins i tot al preu de renunciar a la supervivència de la humanitat. Recordo les bellíssimes paraules del poeta xilè Pablo Neruda quan va escriure: “Podrán cortar todas las flores, pero no podrán detener la primavera”.

La presència de la humanitat és un fruit recent al planeta. L’era de l’esser humà va iniciar-se al paleolític, fa uns 130.000 anys i tota la nostra memòria històrica la trobem concentrada en els darrers 3 o 4.000 anys. Som una simple anècdota en el decurs de l’evolució del planeta. No som el centre de l’univers, no som els reis de la creació… som tan sols una espècie que ha tingut el privilegi d’alçar-se com a hegemònica del planeta al llarg d’uns instants còsmics i ha tingut a les seves mans la capacitat de transformar el seu entorn. Aquest immens poder, però, no ha estat ben entès pels milers de generacions que s’han anat succeint. Com diu un antic proverbi nadiu americà, “no heretem la terra dels nostres ancestres, la prenem prestada dels nostres fills”.

Mantenir el delicat patrimoni rebut, sense trencar l’equilibri gaià, és una tasca que no podem fer sense el treball de tota la raça humana, unida per a la preservació de la única llar que coneixem: el planeta Terra. Segons paraules del biòleg Barry Commoner, “la crisi mediambiental és un problema global i només l’acció global la resoldrà”. Seria bo que ho féssim motivats per amor al planeta, per respecte a la natura i a la seva diversitat, per una autèntica connexió amb Gaia… però no podem deixar de banda la nostra visió antropocèntrica i, en cas de reaccionar, actuarem pensant en nosaltres mateixos. Stewart Udall va escriure: “Els plans per a protegir l’aire i l’aigua, la vida salvatge i silvestre, són de fet plans per a protegir a l’home”.

A l’any 1854, el president dels Estats Units Franklin Pierce va fer una oferta al cap dels indis Swaminsh per a comprar-los les seves terres. El cap indi Seattle va respondre amb una llarga carta de la qual extrec els darreres paràgrafs:

“Els homes apareixen i desapareixen com les ones de la mar. Ni tant sols l’home blanc, del qual el seu déu passeja i parla amb ell d’amic a amic, queda exempt del destí comú de les coses. Al capdavall, tal vegada siguem germans. Ja ho veurem… També els blancs desapareixeran, i tal vegada abans que altres estirps. Continueu contaminant i corrompent el vostre llit i qualsevol nit morireu ofegats en la vostra pròpia brutícia. Això sí… caminareu cap a l’extinció envoltats de glòria i esperonats per la creença d’un déu que us dona poder sobre la Terra i sobre els altres homes. Quan tots els búfals se n’hagin anat, els cavalls salvatges hagin estat domats, el racó més secret del bosc envaït pel renou de la multitud, i la visió dels turons estigui tacada pels “fils parlants”, quan desaparegui l’espessor i l’àguila s’extingeixi, s’haurà de dir adéu al cavall veloç i a la caça.

Serà el final de la vida i el començament d’una altra cosa. Per qualsevol motiu que se’m passa, déu us va concedir el domini sobre els animals, els boscos i els Pells Roges. Tal vegada podríem comprendre’l si sabéssim què és el que somnia l’home blanc, quins ideals ofereix als fills a les llargues nits d’hivern, i quines visions bullen a la seva imaginació, cap a les que tendeix el dia de demà. Però nosaltres som “salvatges”. Els somnis de l’home blanc ens estan vedats. I perquè no estan ocults, nosaltres anem a seguir el nostre propi camí. Ja que, abans de tot, estimem el dret que té cada ésser humà a viure tal com desitja, encara que sigui de manera molt diversa a la dels seus germans. No és molt el que ens uneix. Considerarem la vostra oferta… Si acceptem, és només per assegurar-nos la reserva que ens heu promès. Tal vegada, allà podem acabar els pocs dies que ens resten, vivint a la vostra manera. Quan el darrer Pell Roja d’aquesta terra desaparegui i el seu record sigui només l’ombra d’un núvol damunt la praderia, encara serà viu l’esperit dels meus avantpassats a aquestes riberes i aquests boscos. Doncs ells estimaven aquesta terra, com estima el nou nadó el batec del cor de la seva mare. Si us arribem a vendre la nostra terra, estimeu-la –com nosaltres l’hem estimada–. Tingueu cura d’ella –com nosaltres en tenim cura– i conserveu el record d’aquesta terra tal i com us la lliurem.

On és el bosc espès? Destruït.
Què se n’ha fet de l’àguila? Va desaparèixer.
Així s’acaba la vida i comencem a sobreviure.”

Finalment, et deixo amb unes inspirades i poètiques paraules de Rabindranath Tagore:

“Els arbres són els esforços de la terra per a parlar amb el cel que escolta”

 

Text íntegre de la carta del cap indi Seattle

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s