Reflexions sobre l’obediència

A l’1963 Stanley Milgram, psicòleg de la Universitat de Yale, va dur a terme un estudi sobre el comportament de l’obediència, conegut com a Experiment de Milgram. El motiu era saber fins a quin punt els centenars de milers de nazis que van participar activament a l’Holocaust dels jueus a la II Guerra Mundial se’ls podia considerar còmplices d’aquells fets o si només estaven obeint ordres. Segons les pròpies paraules de Milgram, “vaig muntar un simple experiment a la Universitat Yale per provar quan de dolor infligiria un ciutadà corrent a una altra persona simplement perquè li ho demanaven per a un experiment científic. (…) L’extrema bona voluntat dels adults d’acceptar gairebé qualsevol requeriment ordenat per l’autoritat constitueix el principal descobriment de l’estudi”.

La crida dels participants, feta a través d’un anunci a la premsa, feia referència a “un estudi de la memòria i l’aprenentatge”. Es demanaven persones d’entre 20 i 50 anys de tot tipus de nivell de formació i cultural. L’experiment requeria de tres persones en cada sessió: l’experimentador, que era sempre Milgram, el mestre, que era l’autèntic participant en l’estudi i l’alumne, que era una persona còmplice de Milgram, però que es feia passar també per un participant. La seqüència d’experiment consistia en que el mestre li preguntava a l’alumne un seguit de preguntes i per cada contesta errònia el primer havia de prémer un botó que li transmetia una suposada descàrrega elèctrica a l’alumne. Malgrat que les descàrregues eren fingides, se’ls va comunicar que la descàrrega inicial seria de 15 volts però que aquesta aniria pujant en cada errada fins arribar a 450 vols, descàrrega que portaria a l’alumne al llindar d’una autèntica agonia o fins i tot de la mort. El mestre rebia els crits i les queixes de la cabina de l’alumne, però no veia que estava passant. Si aquest volia parar en algun moment era requerit a continuar endavant per l’experimentador amb 4 frases  que li transmetia seqüencialment:

1. Continuï, sisplau.
2. L’experiment requereix que vostè continuï.
3. És absolutament essencial que vostè continuï i
4. Vostè no té cap opció. Ha de continuar.

Doncs bé, malgrat les queixes d’alguns mestres al llarg del procés en l’experiment original, un 65% dels participants (26 de 40) va arribar a aplicar la descàrrega màxima, malgrat els terribles crits de dolor que rebien de la cabina de l’alumne i que a partir de 300 volts no rebien cap senyal de vida. A priori se suposava que només arribarien a aquells límits persones que presentessin algun tipus de tendència sàdica o psicòpata, però la mostra de participants reflectia el contrari. Per a justificar-ho es van formular dues teories: la teoria del conformisme, segons la qual una persona que no té l’habilitat ni el coneixement per a prendre decisions cedirà ràpidament les decisions a una jerarquia superior i la teoria de la cosificació, segons la qual la persona es veu com un simple instrument en mans de la persona que pren les decisions.

L’escriptor francès del segle XIX Guy de Maupassant va escriure unes frases duríssimes i torbadores: “el poble és un remat d’imbecils, de vegades ximple i pacient, i d’altres ferotge i rebel. Se li diu: Diverteix-te, i es diverteix. Se li diu: Ves a combatre amb el teu veí, i va a combatre. Se li diu: Vota per l’emperador, i vota per l’emperador. Després, Vota per la república, i vota per la República”.

Un pensament veritablement estremidor! Però, en general, som així o només és la visió cínica de Maupassant?

Per avalar les seves paraules podríem remetre’ns a multitud de casos… n’agafaré solament un exemple, cruel i molt gràfic. Al maig de 1968, en plena guerra de Vietnam un grup de soldats americans van entrar a l’aldea de My Lai i van concentrar al centre de l’aldea a tota la seva població, homes, dones i nens, alguns d’ells nadons. Eren entre 40 i 45 persones. El tinent, un home anomenat Calley va acostar-se als seus homes i els va dir: Ja sabeu el que heu de fer, no és així? Els homes van respondre que si i van quedar-se custodiant als presos. Passats deu o quinze minuts Calley va tornar i els va dir: Per què no els heu matat encara? Els soldats van entendre el sentit de l’ordre rebuda i van complir l’ordre. Els fets els va narrar el soldat Paul Meadlo al New York Times el 25 de novembre de 1969 i quan l’entrevistador li va preguntar sobre el nombre de persones que ell va matar en aquell fosc episodi va respondre: “Doncs bé… vaig disparar amb una arma automàtica i així un no pot… un dispara solament contra el sector on es troben i no pot saber quants ha matat perquè tot anava molt de presa. Podria haver matat uns deu o quinze.” Aquesta persona no se sentia directament responsable d’aquelles morts innocents. Solament va complir les ordres d’un superior. Què podia fer sinó?

No és d’estranyar que s’apel·li constantment a la obediència des dels governs, des dels partits polítics, des de les diferents religions, des dels estaments militars i paramilitars… i en general en tots aquells casos en que al darrera hi ha una jerarquia que se sustenta essencialment en l’obediència cega dels seus membres a les normes imposades pels dirigents.

L’obediència és una eina molt perillosa si no va totalment subordinada a la nostra ètica, que ha d’actuar com a filtre necessari per a permetre’ns triar, en tot moment, el millor camí que han de seguir els nostres actes, segons els nostres principis.

Finalment, et deixo amb una frase de l’historiador social Howard Zinn que serveix d’esplèndida cloenda al tema d’aquest apartat: “Històricament, les coses més terribles (guerra, genocidi, esclavatge) han resultat no de la desobediència sinó de l’obediència”.