L’autor de la novel·la Un món feliç, Aldous Huxley, va escriure en una ocasió: “La dictadura perfecta tindria la forma d’una democràcia. Una presó sense murs on els presoners no somniarien ni en evadir-se”.

És l’hora de reflexionar en profunditat sobre la democràcia i les perversions que s’amaguen darrera d’aquest mil·lenari sistema de govern. Com va deixar escrit Voltaire, “la civilització no elimina la barbàrie, només la perfecciona”.

Darrera de les nostres modernes democràcies s’amaga, gairebé sempre, una plutocràcia oligàrquica. Desenvolupo tot seguit aquests dos conceptes. Parlo de plutocràcia perquè són sistemes en els quals, sovint, exerceixen el poder les persones que acumulen més riquesa, i parlo d’oligarquies perquè aquesta riquesa es troba en mans d’unes poques persones. Aquest defecte, que en les antigues democràcies el podem observar sense gaires dificultats, a l’actualitat ha esdevingut molt més subtil i pervers… més perfeccionat, com deia Voltaire. En una democràcia en la qual qualsevol persona pot presentar-se com a candidata als càrrecs més alts, aquest fet hauria de ser una garantia de salut pel propi sistema però… és realment així? Ha quedat ben palès que el finançament dels partits polítics ha estat una de les formes modernes de plutocràcia: poderoses companyies creen lobbies que aporten fons als candidats que els són afins, imposant les seves directrius d’actuació. Però també hem vist aparèixer, amb massa freqüència, grups de pressió formats per empreses que controlen circuïts complets de mitjans de comunicació.

Un cas és, per exemple, el Grup Prisa. Prisa Noticias engloba, entre d’altres, diaris com El País, CincoDías o As. Prisa Radio és el major grup radiofònic espanyol amb més de 1.000 emissores entre pròpies, participades i associades, entre elles la Cadena Ser, Los 40, M80 RadioPrisa TV controla actualment el 13,65% de Mediaset España, empresa que opera amb Telecinco i Cuatro.

Un altre exemple és el Grup Planeta, que aglutina 60 empreses de diferents àrees de negoci, principalment del món editorial, però que posseeix, al mateix temps, més del 40% d’Atresmedia, grup de comunicació que desenvolupa la seva activitat a la televisió (Antena 3, LaSexta, Neox, Nova, Mega, Atreseries…), a la ràdio (Onda Cero, Europa FM…), al cinema, a la publicitat i al mercat multimèdia.

Naturalment, aquests grups –com molts d’altres existents– no renuncien a fer política del més alt nivell, subvencionant als partits afins, creant corrents d’opinió pública a través dels seus mitjans de comunicació i pressionant als governs perquè actuïn (o deixin d’actuar) en una línia determinada.

G.K. Chesterton va escriure: “A tot el món li resulten avui familiars les burles contra els polítics, els acudits sobre suborns als polítics, les al·lusions polítiques a la venda d’honors o els fons reservats del partit, sobretot avui ja ningú se sorprèn. Tan de bo se sorprenguessin o, dit d’altra forma, s’avergonyissin. Si s’avergonyissin  podrien fer alguna cosa per canviar-ho perquè, en darrer terme, aquest és el punt més feble del que es posa de manifest. En resum tot allò era i continua sent pura plutocràcia. Aquest creixent nombre d’intel·lectuals que se n’alegra que la democràcia hagi fracassat. No té en compte la desgràcia molt més atziaga de que la plutocràcia hagi triomfat. Vol dir que ha tingut l’únic èxit que li era possible, perquè la plutocràcia no té filosofia, ni moral, ni significat. Només pot tenir un èxit material, és a dir, un èxit menyspreable.” Aquestes paraules van ser escrites a començaments dels segle XX i el temps no ha fet altra cosa que magnificar-les i confirmar-les… i hem vist com aquestes plutocràcies de les que parla, han imposat, a la política, les seves normes buides de moral i de significat. Posen cada dia més, a primera línia de l’actualitat, aquella frase que Groucho Marx va dir sarcàsticament en una ocasió i que els polítics s’han fet seva: “Aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tinc d’altres”.

D’aquesta manera, les ideologies que es troben darrere dels partits, cada cop s’han anat convertint en un modelable bloc de fang, al qual se li pot donar les formes més variades, per desfer-les i tornar-les a remodelar tants cops com sigui necessari. És per això que el poder pot passar d’unes mans a d’altres sense que no canvií res important. S’ajusten petites coses en funció de qui mana, però les estructures de fons resten intocables.

Mentrestant, la gent del poble continuem, en gran mesura, passius davant d’unes polítiques que ens oprimeixen a molts per a beneficiar a uns pocs… però és que tenim massa assumit que el poder porta implícit l’abús i que nosaltres, ciutadans i ciutadanes d’un món globalitzat, no en podem fer res. Però… estem convençuts d’això? Com va dir en una ocasió el David Fernández, “la llibertat és afrontar la por”.

Acabaré amb una recepta del propi Fernández:

Solidaritat, suport mutu i intel·ligència col·lectiva. Recursos per a l’autodefensa. Llum davant el quart fosc de la repressió i la impunitat. Per deslegitimar-la, despullar-la i, finalment que és del que es tracta, desobeir-la a plena llum”.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s