Davant de tots els grans canvis que ha sofert la humanitat des dels començament del temps, la nostra postura ha estat totalment bipolar: han generat apassionats defensors i convençuts detractors… només cal veure la lluita que encara mantenen certes famílies en contra de les vacunes o la profunda divisió que existeix entre els partidaris i els contraris a les medicines alternatives… Naturalment, la tecnologia no ha estat, ni de bon tros, un terreny lliure d’aquesta lacra. A una banda, tenim situats als que podríem anomenar apocalíptics, que veuen en la progressiva implantació de les noves tecnologies un futur món on serem totalment controlats, privats de la més mínima privacitat, on haurem perdut las nostra capacitat de viure la vida real per abocar-nos a una vida virtual, artificial i alienadora… vaja, una terrible encarnació dels malsons més torbadors d’escriptors com George Orwell. Però a l’altra banda tenim sempre als ciberoptimistes, aquelles persones que creuen que la tecnologia ens està fent créixer individualment i col·lectivament i que ens està portant a cotes més elevades de progrés fins fa molt poc impensables.

La psicòloga familiar Katerina Murashova, tenia una hipòtesi: actualment els nens i les nenes tenen massa distraccions com per haver aprés a trobar-se a soles amb ells mateixos i això els ocasiona trastorns que, sovint, ens passen desapercebuts en circumstàncies normals. Com sempre es fa en aquests casos va emprendre el camí de l’experimentació: va agafar a 68 adolescents -31 nois i 37 noies- , d’entre 12 i 18 anys, que havien accedit voluntàriament a participar en l’experiment i els va privar durant 8 hores de la tecnologia més comuna: telèfon, ordinador, ràdio, televisor… i no podien parlar amb ningú. És a dir, que havien d’estar amb sí mateixos.  Per contra podien dibuixar, caminar, llegir, escriure, modelar, cantar i tocar música, jugar amb un gos o un gat, fer gimnàstica, viatjar per la ciutat en bus o en qualsevol altre transport públic, anar a museus o al zoològic i realitzar altres activitats d’aquest ordre, fins i tot podien anar a la cafeteria, això si, sense comunicar-se amb ningú que no fos estrictament el cambrer. Òbviament, l’experiment es deturaria en el moment en que qualsevol dels participants així ho desitges o l’observador veiés alguna senyal que li recomanés fer-ho. Però aquell senzill experiment va tenir uns resultats altament torbadors per a la Katerina! Van arribar a completar les 8 hores solament 3 dels participants: dos nois i una noia. De la resta, només 7 van aguantar 5 hores o més i el més revelador i sobtant van ser els símptomes que van detectar-se en ells. Com va descriure la pròpia psicòloga, vint noies i set nois mostraven signes vegetatius directes com ara cops de calor o calfreds, marejos, nàusees, sudoració, sequedat de boca, tremolor a mans i llavis, dolor abdominal o al pit… Gairebé tots van experimentar ansietat, por i cinc d’ells fins i tot van entrar en pànic. Tots van intentar dormir en algun moment, però ningú no ho va aconseguir. El més esgarrifós de tot va ser que tres d’ells van arribar a pensar en el suïcidi! En acabar l’experiment gairebé tothom va posar música, 14 d’ells van connectar-se immediatament a les xarxes socials, 20 van trucar per telèfon a un amic o amiga, 5 van anar a casa d’un dels seus amics o amigues i la resta van encendre el televisor o van submergir-se en els seus jocs d’ordinador. Tots els símptomes que havien experimentat van desaparèixer ràpidament.

Actualment, la realitat és que no solament està reconeguda l’addicció a les noves tecnologies sinó que més un 15% dels pacients de la unitat d’addiccions del servei de psiquiatria i psicologia infantil i juvenil de l’Hospital de Sant Joan de Déu, ja ho són per noves tecnologies i la xifra no para de créixer. El psicòleg Marc Masip, autor de la lapidària frase el mòbil és l’heroïna del segle XXI, va sentenciar:

L’addicció al mòbil és una cosa que veiem molt en els altres però no en nosaltres mateixos.

Per exemple, està calculat que un 77% de persones usuàries d’smartphone pateixen nomofòbia, que és la por irracional a no estar connectats amb el telèfon mòbil. Diuen les mateixes fonts que entrem en contacte amb el mòbil un mínim d’una vegada cada 30 minuts en el millor dels casos.

S’ha descrit tot un seguit de conductes que poden resultar ser símptomes d’algun tipus de dependència als aparells tecnològics:  quan les trobades amb amics es fan cada vegada menys freqüents per estar més hores davant l’ordinador, quan es manifesta la necessitat constant de consultar les xarxes socials o els correus electrònics, quan es tenen reaccions irritades en el moment en que a la persona que està a l’ordinador li limiten el temps de dedicació o és interrompuda d’alguna manera, quan es manifesta la incapacitat de sortir al carrer sense el telèfon mòbil… Fixa’t si estan resultant habituals les interaccions quotidianes d’aquestes tecnologies amb les nostres relacions interpersonals que han nascut recientment expressions com ara el phubbing, barreja entre el terme phone (telèfon) i snubbing (menyspreu) i que descriu a la persona que fa veure que ens escolta (o que ens escolta en un segon pla) mentre mira el seu timeline.

Unes dades: un 17,3% d’adults reconeixen haver estat amonestats per un ús excessiu de les noves tecnologies, un 8% de joves corre un alt risc de caure en alguna addicció tecnològica i el que resulta més significatiu: 1 de cada 6 persones manifesta tenir una certa tendència a l’aïllament i reconeix no ser conscient del temps que passa quan s’entreté amb aquest tipus de tecnologies.

Llegit tot això, seria lògic que apartéssim als nostres fills i filles d’aquestes tecnologies i miréssim amb por la nostra activitat amb elles, però ens falta encara veure la creu de la moneda…

El sociòleg Francesc Núñez, que ha centrat les seves investigacions en les emocions, el consum i la tecnologia, ha escrit: Sempre que hi ha una tecnologia nova, per exemple el cotxe, l’escriptura… hi ha un rebuig tecnofòbic i por que comporti pèrdua d’originalitat i autenticitat.

Com podem tancar els ulls a les meravelles que ens aporten?

El psicòleg cognitiu Howard Garner afirma que si bé internet pot minvar algunes de les nostres capacitats, està completament demostrat que ens permet aprendre més ràpid i estimula la nostra activitat intel·lectual. Altres observacions científiques ens asseguren que gràcies als videojocs tenim una millor percepció visual de l’espai i que, alguns d’ells, aconsegueixen aportar-nos una ràpida millora en el nostre coneixement d’una altra llengua. També ens parlen de com els vídeos de YouTube, especialment els seus tutorials, ens aporten uns excel·lents coneixements i de com ara, una nova tecnologia ens permet comunicar-nos sense importar ni el temps ni l’espai. Un recent estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona constata que l’alumnat que fa servir ordinadors, tauletes o llibres digitals per escriure apunts o estudiar està més motivat, participa més i aprèn millor.

Com li van dir fa molts anys el nostre estimat superheroi Spiderman, un gran poder comporta una gran responsabilitat. Sàvies paraules! I se t’acut un poder més gran que el que ens posen entre les mans les noves tecnologies? A la fi, l’únic secret està en l’ús responsable que en fem d’elles i de com aconseguim que ens serveixin a nosaltres i no nosaltres a elles. Aquest és el nostre repte!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s