“Superman mai no va salvar cap negre”. Aquesta lapidària frase va ser formulada per l’activista negre Bobby Seale, cofundador juntament amb Huey Newton del Black Panther, organització política que reivindicava el poder dels negres (Black Power) i l’arribada del socialisme a la societat nord-americana. Aquesta frase, il·lustrativa i contundent, recollia una realitat que es va produir des del 1938, any de la creació de Superman, fins al 1963. Era una observació que evidenciava una marginalitat que quedava oculta en un dia a dia que estava focalitzat en una part de la població, i que invisibilitzava una altra bona part. No era aquesta una reivindicació nova. Tots recordem, amb tendresa, una cançó que amb un to ben amable cantava Antonio Machin:

Pintor de santos de alcoba
si tienes alma en el cuerpo
por qué al pintar en tus cuadros
te olvidaste de los negros

Siempre que pintas iglesias
pintas angelitos bellos
pero nunca te acordaste
de pintar un angel negro

A l’any 1968, els atletes negres Tommie Smith i John Carlos, als Jocs Olímpics de Mèxic, van aconseguir el primer i tercer lloc al pòdium a la cursa dels 200 metres llisos. Quan va sonar l’himne nacional dels Estats Units, tots dos van alçar el puny, enfundat en un guant negre. El Black Power va ser mostrat i reivindicat a tot el món d’una manera poderosa i icònica, però els negres sabien perfectament que s’estaven alçant, un cop més, en una lluita que seria encara llarga i feixuga.

Sovint, al llarg del temps, alguns col·lectius han estat invisibilitzats pels col·lectius dominants. Així els negres, les dones amb rols rupturistes, els col·lectius homosexuals, les minories ètniques… han esdevingut invisibles als ulls de la societat. L’estratègia era (i és) tan patètica com ho és el fet de pensar que si no mirem en direcció al problema, aquest desapareix. La famosa tècnica de l’estruç. I aquest és solament un dels molts casos de discriminació i marginació.

Una cosa no és justa pel fet de ser llei.
Ha de ser llei perquè és justa.
Montesquieu

L’activisme social que lluita contra aquest fenomen ve de llarg… de molt llarg, construït a base de moltes petites victòries, que remouen la societat i la condueixen cap a un lloc millor… però mai no és la cursa dels 100 metres llisos sinó que són autèntiques maratons, on la resistència i la perseverança esdevenen fonamentals per assolir l’èxit final. Però, com ens recorda en David Fernández, “la victòria final és una mentida. Tota la vida haurem de regar les plantes, netejar els vidres i cuidar la vida. Això també passa amb les lluites polítiques i socials. Quan veus que ja s’acaba, tot torna a començar.

I de vegades la lluita requereix de grans sacrificis…

A la presó de Robben Island, un home negre sud-africà va passar 17 anys tancat entre aquelles quatre parets, lluint el número 466/64, el pres 466 de l’any 1964. El seu nom era Nelson Mandela, empresonat per lluitar per l’abolició de l’apartheid, la injusta llei que segregava a la població negre. I encara va passar 10 anys més en dues altres presons. Un total de 27 anys de reclusió, previs al seu alliberament, el 1990, i a que es convertís, el 1994,  en el primer president negre de Sud-àfrica. Després d’aquests anys de privació de llibertat, Mandela va escriure: “Ningú no coneix veritablement un país fins que no ha passat per les seves presons. No s’ha de jutjar a una nació per com tracte als seus membres més destacats sinó per com ho fa als més humils”.

Doneu-me dues línies escrites de pròpia mà per l’home més honrat,
i trobaré en elles motius suficients per empresonar-los.
Cardenal Richelieu

El temps passa, però les coses continuen funcionant de la mateixa manera quan el poder pren prou força per a mostrar la seva cara més amarga i totalitària. D’aquesta manera el 2017 hem viscut a Catalunya l’empresonament dels principals líders polítics independentistes, bona gent –homes i dones- que simplement s’havien alçat defensors del dret a l’autodeterminació dels pobles. Un d’aquests empresonats, Raül Romeva, va recordar en una entrevista a la presó que quan el van proposar de pertànyer a l’equip de govern que havia de promoure el referèndum i tirar endavant el procés va sentir, per uns moments, el terrible pes d’allò que se li demanava. Sabia perfectament el que significava aquell pas que anava a fer, però no podia negar-se per coherència personal i per responsabilitat. Segons les seves pròpies paraules, “tenia clar que no seria ni fàcil ni ràpid però si inevitable. És i serà inevitable. Una qüestió clau és la confiança. Quan ets esportista i vols fer podi visualitzes que seràs al podi i que t’hi veus i és per això que fas els sacrificis i t’aixeques cada dia per anar a entrenar. Perquè tens la visió, la projecció de que ho aconseguiràs i n’assumeixes el preu. És la confiança, la clau és la confiança, l’esperança: jo m’hi veig i llavors és quan fas el que has de fer per aconseguir-ho”.

Es per això que en aquestes lluites de llarg recorregut –maratons, com les hem anomenat abans– hi ha dos conceptes que prenen una força inusual: la paciència, per a resistir dempeus i irreductiblement totes les proves que vindran, i un esperit d’invenció sempre actiu, per a romandre savis, creatius i imprevisibles davant l’adversari.

Finalment, quedem-nos amb unes poderoses paraules de Mahatma Gandhi:

En el moment que algú compren
que obeir lleis injustes es contrari a la seva dignitat humana,
cap tirania no podrà dominar-lo.

  

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s