Si ens mostren la imatge d’una persona asseguda davant del seu escriptori, amb la ploma a la ma i un full de paper en blanc, mirant cap a un espai indefinit situat a la part superior de la paret que té al davant i amb la mirada lleugerament desenfocada, no dubtarem ni per un moment que es troba en aquell màgic moment creatiu en el que conjura a la inspiració perquè li doni ales en el seu trajecte creatiu. Si, ja sé que la imatge que hauria d’haver evocat hauria estat més adient si hagués posat al meu protagonista anònim davant d’un ordinador o una tauleta, però no m’he pogut resistir a la representació més clàssica.

Una de les descripcions més memorables que s’han escrit d’aquest procés creatiu, sempre l’he trobat a la lletra de la cançó de Joan Manuel Serrat, No hago otra cosa que pensar en tí:

No hago otra cosa que pensar en ti…
Por halagarte y para que se sepa,
tomé papel y lápiz y esparcí
las prendas de tu amor sobre la mesa.

Buscaba una canción y me perdí
en un montón de palabras gastadas.
No hago otra cosa que pensar en ti
y no se me ocurre nada.

Enciendo un cigarrillo, y otro más…
Un día de ésos he de plantearme
muy seriamente dejar de fumar,
con esa tos que me entra al levantarme…

Busqué, mirando al cielo, inspiración
y me quedé “colgao” en las alturas.
Por cierto, al techo no le iría nada mal
una mano de pintura.

Miré por la ventana y me fugué
con una niña que iba en bicicleta.
Me distrajo un vecino que también
no hacía más que rascarse la cabeza.

No hago otra cosa que pensar en ti…
Nada me gusta más que hacer canciones,
pero hoy las musas han “pasao” de mí.
Andarán de vacaciones…

Les muses… aquelles etèries i inabastables criatures, verges deesses mediadores entre els déus i la humanitat, que tenen la gran missió d’inspirar tot procés creatiu. Una de les primeres veus que parla d’elles, ressona des de l’antiga Grècia, sortida d’un dels seus pensadors que ens ha deixat empremtes més indelebles: Plató. En aquells temps hom va veure-les com a tres germanes, filles del mateix Zeus i de Mnemosine: Meletea, deessa de la meditació, Aedea, del cant i Mnemea de la memòria. En aquella remota època, eren les inspiradores de la poesia lírica i de la música… no podem oblidar que la paraula “música” vol dir textualment “l’art de les muses”. La humanitat no vam trigar gaire en adonar-nos que necessitàvem molt més de la seva inspiració i vam arribar a reconèixer-ne fins a nou i van presidir el pensament en totes les seves possibles manifestacions: Cal.líope, la del bell esguard, és la musa de la èpica; Clio, la que ens aporta la fama, ho és de la història; Èrato, la que provoca desig, és la de la lírica; Euterpe, la del bon ànim, regne sobre la música; Melpòmene, la poetessa a qui li correspon la tragèdia; Polímnia és musa dels himnes i la geometria; Talia, la festívola, ho és de la comèdia; Terpsícore de la dansa; i la celestial Urània, que com no podia ser d’una altra manera, ho és de l’astronomia. Què faria la humanitat sense elles?

 Muses de Pièria, vosaltres que amb els vostres cants doneu la glòria, veniu i canteu Zeus, adreceu un himne de lloança al vostre pare. Ell fa que els homes mortals siguin ignorats o il·lustres, i que per la seva gràcia siguin coneguts o desconeguts. Zeus que trona en el cel i viu en palaus alterosos fa fàcilment fort a qui vol i amb la mateixa facilitat doblega el qui és fort. També li és fàcil de fer petit el que és abundant i fer important el que és desconegut, i amb la mateixa senzillesa redreça allò que és tortuós i castiga els cors orgullosos. Escolta’ns tu, que ens veus i tens cura de nosaltres. Redreça amb la teva justícia les lleis. I que jo pugui explicar la veritat a Perses.

Hesíode

 Però les muses, com totes les criatures sobrenaturals, han anat quedant recloses en els reialmes de Clio, en el bagul de la història, i la fama, en altres temps gloriosa i perdurable, avui ha esdevingut un honor efímer, més vinculat a uns privilegis lucratius i materials, que a l’adquisició d’un seient en el passadís de la memòria històrica.

Malgrat tot, encara hi ha qui dona la benvinguda a les muses quan arriben, però la seva inspiració, tal com va dir en el seu moment Paco de Lucía, t’ha de trobar treballant:

Siempre creí que la musa venía cuando ella quería y es mentira, llega trabajando. Cuando estás inspirado parece que las ideas fluyen mejor, pero hay que coger la guitarra a diario y garabatear un papel a ver si sale algo. Hago mil, luego los repaso, y si sale un trazo que me gusta, intento elaborar una falseta o una idea”.

Tenim massa sovint al cap la visió d’un jove i despreocupat Newton, descansant al peu d’un pomer, en ple camp anglès, contemplant atzarosament la caiguda d’una d’aquelles pomes que moments abans restava ben penjada, o a l’ancià Arquímedes prenent un relaxant bany, a Siracusa, abans de sortir, uns instants més tard, corrent nu pels carrers de la ciutat, mentre cridava eureka, eureka! Les muses de la inspiració els havien abordat en un moment de pausa mental, enmig d’una activitat intel·lectual febril i incansable… així actua la inspiració. La inspiració té ben poc a veure amb la sort i si molt amb el treball perseverant.

Sempre he viscut amb tristesa aquells moments en que una de les meves muses amigues m’està omplint amb la seva sàvia presència i jo, endut per les responsabilitats de la vida, l’he hagut de deixar amb la paraula a la boca i marxar, qui sap a fer què… segurament en una tasca mundana, encara que altrament necessària. Però… qui sap si, en el fons, aquestes tasques quotidianes no formen part del sagrat aliment de les pròpies muses. Com va escriure Ray Bradbury. “al llarg de la vida, ingerim menjar i aigua, construïm cèl·lules, creixem i ens tornem més grans i substanciosos. El que no era, ara és. El procés no es pot detectar. Només es percep a intervals. Sabem que està succeint, però no sabem molt bé com ni per què. De manera semblant, al llarg de la vida ens omplim de sorolls, visions, olors, sabors i textures de persones, animals, paisatges i esdeveniments grans i petits. Ens omplim d’impressions i d’experiències i de les reaccions que ens provoquen. A l’inconscient entren no solament les dades empíriques sinó  també dades reactives, el nostre apropament o rebuig als fets del món. D’aquesta matèria, d’aquest aliment es nodreix la Musa”.

Ja fa estona que la bella Cal·líope m’està mostrant la seva tauleta de cera, plena de gargotejades paraules, les mateixes que jo he transcrit en el meu ordinador. No queda espai per més… una altra vegada hauré de fer cas a la seva inspiradora presència i clouré aquí aquest tema. Salut Cal·líope!

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s