Quan els qui manen perden la vergonya,
els que obeeixen perden el respecte

Georg Christoph Lichtenberg

 

El poder acostuma a abusar de la seva força per a imposar unes lleis i unes regles del joc que només el beneficien a ell i als poders fàctics que el sustenten. És llavors quan dos o tres partits polítics, que configuren les diferents alternatives de poder que es tenen a l’abast, es posen d’acord per a perpetuar-se en el poder amb unes certes alternances, per aconseguir que res no canviï i que cada vegada més s’enforteixi la seva posició dominant. Arcadi Oliveres va dir en una ocasió: “Si no tenim actes de desobediència, el món no progressa.

Tot sovint planeja sobre l’aire la pregunta: però nosaltres què podem fer? La població sempre ens veiem petits enfront de la gran maquinària del poder, però les nostres eines d’intervenció són variades i poderoses. Podem classificar els diversos mètodes d’intervenció directe en 3 tipus d’accions:

Accions de difusió per donar a conèixer la nostra causa, com l’edició de materials, xarrades, col·loquis, articles periodístics, actes informatius, pàgines web…

Accions de protesta i persuasió, com són les manifestacions, concentracions, assegudes, penjades de cartells, marxes, dejunis, pintades, empaperades, difusió d’octavetes, pancartes, comunicats, assemblees informatives al carrer, recollida de signatures, vagues de fam limitades, pressió sobre persones o autoritats concretes, teatre al carrer…

Accions directes de no-cooperació i de pressió. En aquest grup podem trobar accions socials i econòmiques com són els boicots econòmics (negar-se a pagar impostos, objecció fiscal, no consumir certs productes, vagues laborals…) i els boicots socials (als serveis públics, a les escoles, els tancaments a casa, les devolucions i els rebuigs de títols, condecoracions i càrrecs…). També poden ser accions polítiques com la desobediència a les lleis o a les situacions injustes a través de la insubmissió i la no cooperació administrativa, accions que porten inherents certs riscos de repressió. En darrer lloc es troben les accions anomenades d’intervenció, com els encadenaments, bloquejos, obstruccions, interposicions, tancaments, ocupacions, piquets, seguiments de personatges públics, vagues de fam il·limitades, sabotatges…

A l’any 1963, des de la presó, Martin Luther King va escriure una carta molt reveladora de la qual n’he extret un fragment:

Pot ser que vostès es preguntin: Perquè l’acció directe?  Perquè les plantades, les manifestacions i altres accions com aquestes? No és més recomanable la negociació? Tenen vostès tota la raó per demanar negociacions. De fet aquest és el principal objectiu de l’acció directe. L’acció directe no violenta prova de provocar una crisi i de generar tensió de manera que una comunitat que ha refusat sistemàticament negociar es vegi obligada a enfrontar-se al problema. L’acció directe busca dramatitzar el problema de manera que ja no pugui ser ignorat. Pot resultar xocant que jo digui que provocar tensió és un objectiu dels activistes de la no-violència, però he de confessar que no em fa por la paraula tensió. Sempre m’he oposat de manera fervent a la tensió violenta, però existeix un tipus de tensió constructiva no violenta que resulta imprescindible per al desenvolupament. Sòcrates creia que és necessari crear tensió mental perquè els individus s’alliberin de les cadenes del mites i de les mitges veritats i s’endinsin en un món alliberador. De la mateixa manera, els activistes de la resistència no violenta han de crear en la societat aquell tipus de tensió, que ajudarà als homes a sortir dels foscos abismes del prejudici per ascendir a les majestuoses altures de la germandat i la comprensió”.

A Barcelona, al març de 1966, va tenir lloc l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. No cal dir que en aquells anys –en plena dictadura franquista– era un acte absolutament subversiu. Va dur-se a terme al Convent dels Pares Caputxins de Sarrià i ha estat recordada popularment com la Caputxinada. Hi havia un frare caputxí anomenat Joan Botam –reconegut com l’introductor del moviment pacifista a Catalunya- que va ser el responsable de negociar amb el comissari Vicente Juan Creix abans que intervingués la policia. Botam ho recorda així: “El vaig convidar a cafè, però em va dir que no perquè estava de servei. I va afegir: «Ustedesmomentáneamente lo pasan mal, perodespués van a sacar muchoprovecho de esto. Quiénsabe si estos granujas que estánahíalgúndía seránnuestrosgobernantes». Era el funcionari perfecte, es limitava a complir ordres”. El comissari no anava gens desencaminat. Entre els 450 representants dels estudiants que es trobaven en aquella tancada hi havia noms com Salvador Espriu, Joan Oliver, Jordi Rubió i Balaguer, Lluís Maria Xirinacs, Oriol Bohigas, Maria Aurèlia Capmany, Antoni Tàpies, Jordi Solé Tura, Raimon Obiols, Josep Maria Benet i Jornet, Montserrat Roig, Ricard Salvat, José Agustín Goytisolo, Albert Ràfols-Casamada, Manuel Sacristán, Francisco Fernández Buey, Josep Maria Trias de Bes, Enric Lluch, Josep Maria Martorell, Mercè Sala… tota una generació de futurs artistes, polítics, pensadors… joves que tenien la determinació de canviar la societat tal com la coneixien. Dos anys més tard, al maig del ’68, els estudiants francesos van protagonitzar tot un seguit d’importants protestes, manifestacions i vagues contra un model de societat que consideraven caduc: el capitalisme, el consumisme, l’imperialisme americà, el poder establert… van dir prou i van arrossegar a la seva causa a 11 milions de treballadors que van unir-se als estudiants en una vaga general. Aquests fets van provocar la convocatòria d’unes eleccions generals anticipades, un autèntic punt d’inflexió a la història del país i un model per a d’altres revoltes ciutadanes a tot el món.

Hem de comptar sempre, però, amb una primera resposta de l’establishment, utilitzant tot el seu poder en contra de les accions directes. Com va dir en repetides ocasions un dels nostres més grans líders de la resistència no-violenta, Lluís Maria Xirinacs, “quan no es té la força de la raó, es fa servir la raó de la força”. Però quan les persones arribem a esdevenir un poble alegre, unit i combatiu, amb una clara determinació, seguint una via pacífica i amb una fèrria determinació, el resultat està garantit.

Primer t’ignoren,
després se’n riuen,
després t’ataquen
i finalment, guanyes.

Mahatma Gandhi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s