Cada cosa té la seva bellesa,
però no tothom pot veure-la.

Confuci

El gener del 2007, a l’hora punta en una estació de metro de la ciutat de Washington, un jove es va posar a tocar el violí. Portava uns texans, una samarreta i una gorra de beisbol i al llarg de 43 minuts va interpretar als grans clàssics amb una tècnica meravellosa. Van passar per davant seu 1.070 persones de les quals només 27 van deixar caure alguna moneda, la majoria d’ells sense ni aturar-se. No van haver-hi rotllanes de gent escoltant. En total, després del seu personal concert, va recaptar 32 dòlars! Aquest noi era en Joshua Bell, un dels millors intèrprets del món, que amb el seu Stradivarius del 1713 acabava d’interpretar el mateix concert que tres dies abans havia dut a terme al Boston Symphony Hall, omplint-lo de gom a gom a 100 euros la butaca. Acabava de dur-se a terme una experiència, recollida pel diari The Washington Post amb la finalitat de saber si la gent, en general, sabem distingir la bellesa. Va ser tota una experiència per a Bell, que va declarar: “era una sensació estranya, la gent m’estava… ignorant”. Va reconèixer que en els seus concerts li molestava força que algú de la sala tossis i encara molt més quan sonava algun mòbil, però mentre va durar aquella experiència va admetre que se sentia “estranyament agraït” quan algú deixava caure uns centaus a la seva funda de violí. Potser els moments més durs van ser quan va constatar que al final de cada peça ningú no aplaudia.

Anomenem bellesa a allò que és elogiat pel diari
i que produeix molts diners.
Stendhal

Està clar que la bellesa no resulta tan fàcil de detectar en molts casos, una afirmació que va quedar magníficament expressada en una frase de l’escriptor mexicà Carlos Fuentes: “la bellesa només pertany a qui l’entén, no a qui la té”.

Un breu conte zen ens explica que es trobava en una ocasió un monjo treballant en el jardí del temple. Estimava la natura i es trobava, en mig d’ella, en pau amb ell mateix. Va treure acuradament les males herbes, va retallar els arbustos, va retirar les fulles caigudes… i mentre feia totes aquestes tasques, meticulosament, era observat per un vell mestre des d’un extrem del jardí. Quan va donar el seu treball per acabat va acostar-se a l’ancià i li va preguntar la seva opinió sobre el resultat. Aquest li va dir: “Només falta una cosa”. Va posar-se dempeus i, lentament, va encaminar-se fins el centre del jardí. Allí va acostar-se a un arbre que es trobava al vell mig, va envoltar el seu tronc amb els dos braços i el va sacsejar… una pluja de fulles va caure suaument de l’arbre i van estendre’s atzarosament pel terra. Llavors el mestre va donar mitja volta i va tornar fins al seu racó tot dient: “Aquí està el que faltava”.

La història d’aquest monjo em fa recordar unes intel·ligents paraules de la Simone de Beauvoir:

La bellesa és encara més difícil d’explicar que la felicitat”.

La bellesa, a la fi, es troba en la mirada de cada persona. Ja la pròpia etimologia de la paraula “estètica” ens remet al terme grec “aisthesis” que vol dir “sensibilitat”. Kant va ocupar-se molt a fons per arribar a una definició de bellesa i quan se la va plantejar no ho va fer tan pensant pròpiament en l’objecte valorat sinó en allò que desperta en l’observador, la sensació que li genera, el plaer o el dolor que li causa la seva contemplació, el grat o el desgrat que li crea: no es tracta d’una valoració objectiva sinó que és una valoració subjectiva en funció de la resposta sensorial del subjecte que el contempla. D’aquesta manera, la bellesa kantiana naixeria de la interacció entre un objecte i el seu observador. En el cas del nostre violinista i de la música sortida del seu instrument, qualsevol persona pot percebre la bellesa de la seva interpretació, sense que sigui necessari que l’oient conegui a Bach o que li agradi la música clàssica… l’estètica d’aquell so connectarà amb la seva sensibilitat o no ho farà… així de senzill.

El pensador nord-americà Emerson va sentenciar:

Encara que viatgem per tot el món per a trobar la bellesa,
hem de portar-la amb nosaltres per a poder-la trobar
”.

T’has fixat en aquell cel blau, clar i transparent, que en ocasions ens dona el bon dia? Has vist la ingènua mirada d’aquell nadó, que des del seu cotxet vol menjar-se el món? Has olorat la fragància de la gespa després de la pluja? Has escoltat el so esbojarrat de les orenetes que ens anuncien l’arribada de la primavera? O potser has flairat l’olor de croissants acabats de fer que surten de la fleca de la cantonada? La bellesa està present per tot arreu… podràs veure-la si pots veure-la!

 

Finalment, et deixo un video amb una bella cançó i amb una celebre frase que ens recorda que la bellesa es troba en el nostre interior.


 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s