Ella está en el horizonte.
Me acerco dos pasos,
ella se aleja dos pasos más.
Camino diez pasos
y el horizonte se corre
diez pasos más allá.
Por mucho que yo camine
nunca la voy a alcanzar.
¿Para qué sirve la utopía?
Sirve para eso:
para caminar.

Eduardo Galeano, poeta uruguaià

Tothom estarà d’acord en que generalment entenem per utopia un ideal irrealitzable, alguna cosa molt similar a un somni, a una il·lusió. Si partim d’aquesta base, és raonable lluitar per una utopia?

El professor d’història i sindicalista, Juan Manuel Sánchez Gordillo, en una de les seves frases lapidàries deixava molt clara la seva posició: “El dret a la utopia es irrenunciable; si es renuncia a ell, es renuncia a l’esperança”.

Si hi reflexionem des d’aquesta perspectiva, no ens costarà gaire d’entendre que abraçar un objectiu utòpic i caminar cap a ell pot servir-nos com a motivació per avançar cap el nostre ideal, malgrat saber que mai no l’assolirem plenament: és el camí cap a la perfecció, circulant per l’imperfecte territori de la realitat.

Aquest pensament m’evoca irremissiblement el poema de Kavafis, interpretat per Lluis Llach sota el nom de Viatge a Ítaca:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques. 

Un poema ple de saviesa que ens anima a sortir rumb a la nostra Ítaca particular. Abans de sortir, aquesta Ítaca s’ha dibuixat en el nostre cap com un lloc ideal on arribar, un indret que ens saciarà totes les ànsies i esperances. Un cop iniciat, les dures proves i les dificultats que anem vivint pel camí ens porten fins al punt de desitjar tirar la tovallola, però persistim i continuem endavant i això ens fa créixer com a persones i en la nostra resolució a arribar al nostre destí… i després d’un llarg recorregut, arribem per fi al nostre objectiu, o a algun lloc molt proper a ell, i descobrim que Ítaca no era allò tan idíl·lic que havíem somniat abans d’emprendre el viatge, però ja no som aquella persona que va iniciar l’aventura. El camí ens ha transformat, ens ha fet més savis, ens ha ajudat a modificar el nostre entorn i a descobrir coses que sense aquest recorregut mai no hauríem conegut i és, precisament en aquest moment, quan ens adonem que la utopia final del nostre viatge només havia estat el pretext per emprendre’l. Com cantava el mateix Llach a la seva cançó Somniem, “ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible, volem el possible per a arribar a l’impossible”.

Si és així, per què tothom no està lluitant amb totes les forces per una utopia, que ens dugui a un alliberament i un creixement tan importants? Aquí et deixo unes paraules de Ferran Aisa, recollides al seu llibre Utopia: del somni igualitari al pensament únic:

“En el fons tots cerquen una il·lusió que ens permeti canviar la nostra realitat; però no tots els éssers humans actuals es manifesten partidaris de canviar-la, tal vegada prefereixen ésser esclaus joiosos. Hauríem de veure si la majoria dels humans acceptarien aconseguir el ple alliberament i viure en un món millor. La societat està marcada encara per la mentalitat de l’esclau i de l’amo, encara que l’amo no se sàpiga ara bé qui hi és, i que l’esclau ara es pensi que viu lliure. L’esclau és esclau fins que deixa de ser-ho…, i l’amo només és un producte de l’esclau, sense esclaus no hi ha amos. La gran ideologia és aquella que vol redimir l’amo i l’esclau. En el món actual l’amo ha deixat d’ésser una persona física per convertir-se en un ens abstracte com el mercat”.

I aquí ens tens a nosaltres, a tots plegats, esclaus de poderosos amos que creiem invencibles, sense adonar-nos que tot el poder que tenen és la nostra submissió. Renunciarem a les nostres utopies? O potser ens mantindrem tossudament alçats davant d’un món que no ens agrada? La decisió és de cadascun de nosaltres…

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s