Una gran part de les nostres opinions
són creades per les paraules i les fórmules,
molt més que per la raó.
Gustave Le Bon

Ara ens toca continuar aprofundint, un cop més, en la nostra esbiaixada percepció de la realitat. La major part de les persones tenim opinions sobre gairebé tots els temes que puguin sorgir i no dubtem en mostrar-les tants cops com sigui necessari. Però… ens hem plantejat algun cop si aquestes estan gaire ben fonamentades?

Era l’any 1977 quan dos psicòlegs, Richard Nisbett i Timothy D. Wilson van fer un senzill experiment per a esbrinar quin era el procés mental que ens portava a prendre partit per una opció o una altra i ho van fer a través d’una molt senzilla observació: entregaven dos parells de mitges a diferents dones i les feien triar quina de les dues els agradava més. Un cop feta la tria havien de raonar-la. Entre els motius que les havien portat a prendre la seva decisió van argumentar aspectes com la textura, el color, l’aparença… sense saber en cap moment que totes dues parelles de mitges eren idèntiques.

Però va ser a l’any 2005 quan Petter Johansson i Lars Hall van dur a terme un experiment més ambiciós i elaborat. En ell els psicòlegs mostraven als subjectes de l’observació dues targetes, que contenien una foto de rostre de dona en cadascuna, i se’ls preguntava quina de les dues els resultava més atractiva. Tot seguit, se’ls permetia mirar més a prop l’opció triada i argumentar llavors el perquè de l’elecció. La seqüència va repetir-se en 15 ocasions per a cada subjecte amb diferents rostres. Hi havia, però, un parany que es repetia en cada ocasió: la persona que els estava presentant les fotografies era un il·lusionista amb l’habilitat de mans suficient com per acostar-los en cada cas la fotografia que havien descartat… els resultats van valdre molt la pena! Un 70% de persones no van adonar-se del canvi i van argumentar la seva tria d’una manera inventada, com per exemple que li agradaven més les noies d’ulls clars, quan inicialment havia triat la dels ulls foscos, donant d’aquesta manera explicació a una tria que en realitat mai no havien dut a terme. A més, els psicòlegs van constatar que els participants defensaven amb la mateixa seguretat i contundència les tries que havien fet, com les que creien haver dut a terme. Fruit d’aquest experiment va encunyar-se el terme ceguesa a l’elecció, en relació a aquesta incapacitat de recordar l’opció escollida.

Van cloure l’experiment amb una cirereta: van preguntar als participants si creien que si els haguessin canviat la seva tria se n’haurien adonat i un 84% de les persones es van mostrar convençudes que se n’adonarien amb tota seguretat.

A l’entorn d’aquest experiment, Jonah Lehrer, el periodista especialitzat en temes de psicologia i neurociència, va afirmar que “a l’igual que un novel·lista crea una narració, nosaltres creem una sensació d’esser. El jo, en aquest sentit, és la nostra obra d’art, una ficció creada per la ment, amb la finalitat de donar sentit als seus propis fragments”. Interessant i inquietant hipòtesi!

Potser hi hagin enemics de les meves opinions,
però si espero una estona,
jo mateix també puc ser enemic de les meves opinions.
Jorge Luis Borges

Per sobtants que trobem aquests resultats, l’experiència s’ha repetit en multitud d’ocasions i els resultats sempre han estat similars, com és el cas d’un equip de la Universitat de Lund, que van sotmetre a 180 clients d’un supermercat a una prova: havien de triar entre dos gustos molt diferents de melmelada –veritablement diferents: poma amb canyella o pomelo– i quan se’ls oferia de provar-los una segona vegada, per confirmar la seva elecció, se’ls invertia l’ordre sense que se n’adonessin. Si, inicialment, havien triat la primera mostra, més de 2 terços dels clients es mantenien en la que creien la seva primera elecció.

En una discussió, el més difícil no és defensar la nostra opinió,
sinó conèixer-la.
André Maurois

Aquestes observacions es posen a la cua d’una llarga llista d’alteracions de les nostres percepcions i que estan perfectament documentades com és, per exemple, la nostra capacitat per a modificar un record que ens porti a pensar que nosaltres ja sabíem que passaria el que ha passat (biaix retrospectiu), creure que les nostres idees i posicionaments estan molt més estesos del que ho estan en realitat (efecte del fals consens) o que nosaltres som millors que la mitjana de la gent (prejudici de punt cec).

En resumides comptes, tendim a creure que qualsevol cosa que hem dit sobre nosaltres és certa. Qui pot conèixer-nos més que nosaltres mateixos?

Anthony Barnhart, mag i psicòleg, va declarar en una ocasió: “A mesura que desenvolupes el teu interès per la màgia i aprens la manera d’enganyar a la gent te n’adones de com fallen les nostres percepcions”. Si de manera tan simple és poden canviar les nostres percepcions i, conseqüentment, modificar les nostres pròpies opinions, ens crea tot plegat una sensació molt gran de vulnerabilitat. Que fàcil ho tenen les persones que volen manipular a les masses… però, com sempre comento, conèixer els mecanismes del nostre cervell ens pot ajudar a estar més alertes davant d’aquestes vulnerabilitats.

La demoscòpia descansa en l’errònia presumpció
que les persones en general tenen una opinió.
Totò, actor i dramaturg italià

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s