Als anys ’50 els negres patien, als Estats Units, un tracte discriminatori i humiliant: no podien compartir amb els blancs ni escoles, ni sales d’espera, ni restaurants, ni lavabos… era un tracte volgudament vexatori per visibilitzar el poder dels blancs sobre els negres. Aquesta segregació arribava també als autobusos que tenien pintada una línia blanca al terra que dividia les places en dos: les del davant pels blancs i les del darrera pels negres. Als seients del mig podien seure tan blancs com negres, però si algun blanc reclamava el lloc, el negre l’havia de cedir. L’1 de desembre de 1955 va passar un fet excepcional: Rosa Parks, una costurera de 42 anys va agafar –com feia cada dia– un autobús a la població on vivia, a Montgomery (Alabama) i va seure en els seients del mig. Quan el vehicle es va omplir el conductor va demanar a quatre negres que es trobaven en aquells seients –entre ells la Rosa– que cedissin els seus llocs als blancs que pujaven. Els altres tres negres van aixecar-se, però ella va mantenir-se al seu lloc. El conductor la va amenaçar amb fer-la arrestar, però ella va mostrar-se inflexible. Aquell dia va dir prou! Havia suportat aquell tracte al llarg de tota la seva vida, però aquell dia alguna cosa dins seu va fer un clic. La negativa la va dur a passar aquella nit a la presó i a pagar una multa de 14 dòlars. L’acusació va ser la de pertorbar l’ordre.

A l’endemà un jove pastor baptista, el Doctor Martin Luther King va considerar que aquella era la gota que feia vessar el got i va organitzar la recordada protesta als autobusos de Montgomery, en la que es cridava a la població negra a fer el boicot als autobusos i a desplaçar-se en els seus propis medis. Tota la població negra va secundar la iniciativa: trenta mil afroamericans feien els seus trajectes diaris majoritàriament caminant i quan eren preguntats pel seu estat responien: els peus cansats, l’ànima alliberada! Les empreses de transport van començar a tenir importants dèficits econòmics i la situació se’ls va esdevenir insostenible. Després de 381 dies de boicot la llei que regulava la segregació va ser eliminada. Aquesta va ser una primera victòria, però va marcar un camí a seguir seguint i en poc temps van arribar moltes més… una espurna havia encès un gran foc.

Una cosa que m’ha fet reflexionar profundament han estat unes paraules de la Rosa Parks, recollides a les seves memòries: “Com més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven”. Amb aquesta senzillesa, però al mateix temps amb aquesta claredat, defineix una qüestió terrible, profundament arrelada a la naturalesa humana: el progressiu abús del que ostenta una posició de força enfront el més feble.

Em ve al cap una memorable pel·lícula del 2003 titulada Dogville, dirigida pel danès Lars von Trier i protagonitzada per la Nicole Kidman. En ella una jove que fuig d’uns mafiosos, la Grace, arriba a un petit poblet de l’Amèrica profunda on és acollida, de manera desinteressada, pels seus habitants. Ella vol correspondre’ls d’alguna manera i es posa al seu servei, perquè qualsevol dels habitants del poble que necessiti alguna cosa, li ho demani. En principi, la gent comença a utilitzar-la tímidament, però en anar agafant confiança els requeriments van esdevenint més i més importants, fins arribar a una situació absolutament abusiva i humiliant. En el transcurs del seu metratge veiem com gent bondadosa i pacífica esdevé ràpidament despòtica i cruel al tenir a l’abast la possibilitat d’exercir un poder gairebé absolut sobre una altra. Com va declarar el propi director, “el mal pot créixer en qualsevol lloc, si es produeixen les circumstàncies adequades”. El límit de poder que li podem atorgar a qualsevol persona que se situï per sobre nostre és el que marca la nostra pròpia dignitat.

Expliquen que al 1960 la policia sud-africana va arrestar a Nelson Mandela. Un jove uniformat va dirigir-se a ell com a Nelson i ell li va respondre: “No sóc Nelson per a tu, sóc el senyor Mandela!” Era una mostra de dignitat que mai no va perdre, ni després del seu llarg captiveri de 27 anys a la presó de Robben Island on van oferir-li millor roba i menjar que la resta de presos negres i eximir-lo dels treballs forçats i ell va respondre que ho acceptaria quan tothom fos tractat d’igual manera. A la presó va començar a deixar de ser un pres polític per a convertir-se en el futur president de Sud-àfrica. El sistema no va aconseguir doblegar aquella dignitat que va mantenir-se intacte al llarg de tots els anys d’empresonament!

Com va escriure Edmund Burke, “els abusos són com els vells caducs: arriba un moment en que deixen d’infondre respecte”. Com oblidar al poble de Catalunya mirant als ulls dels policies espanyols enviats a reprimir el referèndum per la Independència i cridant-los: no tinc por!

De vegades hi ha prou amb una persona oprimida que digui prou i que l’entorn estigui disposat a fer-li costat, per aconseguir que es produeixin grans transformacions socials. Quan aprenguem a viure defensant la nostra dignitat, personal i col·lectiva, llavors els poderosos es podran posar a tremolar!

Et deixo amb una darrera perla:

Si et donen un paper pautat, escriu per darrera.
Juan Ramón Jiménez

 

Per ampliar la informació…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s