De vegades reflexiono sobre les causes que motiven que els membres de la societat tolerem tanta injustícia social, tanta corrupció, tantes desigualtats… Seria d’esperar que davant de certes realitats, ens revoltéssim contra aquells poders que hem posat democràticament en els seus càrrecs i que ara traeixen les raons per les quals van ser escollits. Però la trista realitat és que tot segueix igual i aquests poderosos continuen enriquint-se i governant les nostres vides, amb completa impunitat. I les eleccions mai no acostumen a arreglar res. Com ja preveien distòpies com 1984 de George Orwell, el sistema estableix dues o tres alternatives de poder per a facilitar una alternança, sense que mai no acabi passant res important que trastoqui els fonaments del propi sistema. A Nord-Amèrica en diuen Demòcrates i Republicans, a la Gran Bretanya Conservadors i Liberals, a l’Estat Espanyol Partit Popular i Partit Socialista (PSOE). Aquests partits tenen unes petites diferències programàtiques entre ells, però tots estan d’acord en mantenir l’status quo dels poders fàctics i que el veritable poder, a l’ombra, el continuïn ostentant les mateixes persones de sempre. Quan la inoperància i  la corrupció arriben a embrutar irremissiblement els partits governants, el propi sistema crea una metamorfosi singular: es construeixen unes noves alternatives que venen a suplir a les anteriors: el gran canvi. A l’Estat Espanyol quan els escàndols van deixar ben tocat al Partit Popular, ràpidament va aparèixer Ciudadanos per agafar-ne la torxa i, al mateix temps, quan el descrèdit del PSOE es va fer insuportable, apareix Podemos  amb un aparent nou aire per acabar defensant, en essència, el mateix model social.

Davant d’això les persones ens resignem… Tornaré a votar als mateixos, a la fi tots són iguals!, Què podem fer-hi si el poder sempre té les de guanyar?, A veure si aquests fan alguna cosa per canviar les coses… són les frases que sovint pronunciem per justificar la nostra passivitat. Però, quin és el veritable motiu de la nostra permissivitat?

Vaig topar, un dia, amb una magnífica reflexió del filòsof Immanuel Kant, que a l’any 1784 a la seva obra Què és la il·lustració? Va escriure les següents paraules:

“Mandra i covardia són les causes que una part tan gran d’homes, després que la natura els hagi alliberat fa temps de la seva tutela, continuïn per gust com a menors d’edat, al llarg de la seva vida i que sigui tan fàcil als altres d’erigir-se en els seus tutors. Ser menor d’edat és tan còmode! Si tinc un llibre que entén les coses per mi, un mestre espiritual que em fa de consciència, un metge que em prescriu la dieta, etcètera llavors ja no necessito esforçar-me per mi mateix. Només que pugui pagar-los ja no em cal pensar per mi mateix. Els altres s’encarregaran per mi d’aquesta tasca feixuga. Ja han pres bona cura aquells tutors de tota mena, de manera que la major part de la humanitat considera el pas cap a la majoria d’edat, a més de difícil, quelcom extremadament perillós, després que aquells ja han estupiditzat al seu ramat i han vetllat perquè aquestes beneites criatures no gosin fer cap pas fora dels caminadors en que els han reclòs, seguidament els mostren el perill que els aguaita si intenten caminar sols”.

Els caminadors que artificialment ens han imposat, actuen com a pròtesis limitadores de la nostra llibertat de moviments i els grans perills que ens esperen si sortim del camí traçat, s’encarreguen de fer-nos desistir de manera definitiva de qualsevol aventura transformadora. Així, ràpidament, es desperten en nosaltres els dos poderosos mecanismes de defensa: la mandra i la covardia. Mandra enfront de qualsevol cosa que ens faci sortir de la nostra zona de confort i covardia a afrontar les conseqüències que els nostres actes puguin provocar. Amb aquesta senzillíssima fórmula, el sistema ens té submisos i obedients.

Martin Luther King va sentenciar: “La nostra generació no s’haurà lamentat tant dels crims perversos, com de l’estremidor silenci de la gent bondadosa”.

Però… què passaria si prenguessin consciència del nostre poder, un cop alliberats de les limitacions auto-imposades? Si creguéssim de veritat amb la nostra capacitat per a canviar les coses? si la gent bondadosa digués prou i prengués les regnes del seu destí col·lectiu? Com va dir el propi King, “la llibertat mai no l’atorga voluntàriament l’opressor; ha de ser exigida pel que està sent oprimit”.

Tot llarg camí comença per una primera passa així que, tal com va escriure Robert Louis Stevenson, “no judiquis cada dia per la collita que reculls, sinó per les llavors que plantes”.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s